Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

VALENCIA. Quan Oscar Wilde va titular la seua ultima obra de teatre The Importance of Being Earnest no va pensar en que li hi traduirien el títol a més de 20 idiomes. L'escriptor anglès fa un joc de paraules homòfones en anglès: earnest (seriós) i el nom propi Ernest, el nom del germà fictici del protagonista. La millor és La importancia de ser Frank o simplement, seguint la moda actual de les pel·lícules, deixar el títol original en anglès i prou.

En canvi, la traducció castellana La importancia de llamarse Ernesto no captura l'esperit de l'original; és confusa fins i tot per entendre la trama i els diàlegs. El títol mateix és rellevant ja que l'autor ens deixa entendre de manera subtil i satírica el valor que li dona a la serietat i a l'honestedat envers del doble joc que impregna la trama.

Pot ser que amb l'error de la traducció no arribàrem a entendre massa la importància de ser seriós i continuem tots plegats fent-nos 'la puta i la Romeneta'. Però encara sense saber idiomes, no tenim excusa per no recordar la importància de l'Ernest Lluc i dels valors i idees que defensà fins a la seua mort fa ara dotze anys.

A la seua fundació descriuen a Ernest Lluch com "un intel·lectual valorat, un polític respectat i un comunicador enormement popular, quan l'assassinaren el 21 de novembre del 2000. Investigador, escriptor, professor, parlamentari, ministre, rector d'Universitat, articulista, tertulià... tot això fou Ernest Lluch, i per tot això se'l recorda, se'l reconeix i estima".

Malauradament no podem conèixer la opinió del profesor Lluch. Només ens queda la seua memòria, els seus més de 2.000 articles i l'important treball científic dels seus deixebles. Alguns dels que foren els més brillants alumnes dels alumnes d'en Lluch acaben de crear un think-tank anomenat 'Wilson', en homenatge al 28è president nord-americà.

Woodrow Wilson fou un dels impulsors del tractat de Versalles i pensava que la pau al continent europeu passava per dividir els imperis estimbats el 1918 en petites nacions que no tindrien l'empenta suficient per repetir una altra gran guerra. Una de les dites preferides d'en Lluch era del president francès Mitterrand, "M'estime tant a Alemanya que en vull dues". Sota el nom del polític americà que defensava l'atomització d'Europa, la diàspora catalana a l'Ivy Leage mostra els diferents escrits, idees i models econòmics sobre l'encaix o des-encaix de Catalunya a Espanya i a Europa.

L'equidistància mètrica que gaudim a València de Madrid i Barcelona, a voltes ens fa veure les coses amb la perspectiva suficient per adonar-nos de que no es veu per enlloc un contrapunt dels Wilson. No hi ha un col·lectiu inspirat en l'esperit d'Adenauer (o inclús Tarradellas), que defense l'espanyolisme integrador i moderat que imaginava Lluch amb la mateixa força mediàtica, rigor econòmic i presència internacional.

Més enllà del rebombori radiotelevisiu emocional de Madrid, amb l'excepció d'algun ciutadà de Catalunya emigrat a Edimburg, hi ha un buit a l'ambient intel·lectual a favor de l'Espanya que coneixem ara. L'Ernest ens va ensenyar a treballar amb cura i a respectar les opinions, però amb un pensament crític i honest. Imagine que no sols estaria en contra de les fronteres sinó que ens incitaria a buscar millors raons per estar-ne en contra. També crec que, allà on estiga, s'alegrarà de que puguem discutir des d'una vessant acadèmica, pacífica i respectuosa.