VALENCIA. València és un gran trencadís. Des de lluny llueix molt, de més a prop es veu fragmentada i s'esvoranca per defectes de construcció. El símbol de l'avantguarda valenciana, es desfà per la façana. Encara que el Consell assegura que no repararà els desperfectes «hasta que tengamos a alguien que lo pague», prompte començaran a llevar-li la rajola esmicolada que ha representat a València pel món sencer des de fa ja més de vint anys. De moment, els tres milions que costarà treure el puzle blanc, que s'hagué de ficar un a un a mà, l'assumirem vostè i jo. El descrèdit i la incompetència, segurament també.
Recorde una conversa de fa anys on un prestigiós arquitecte de València em comentava amb tristesa que teníem una "ciutat íntima que es podia viure palm a palm, pels seus carrers estrets i vells, pel seu eixample vigorós i ordenat, pels seus barris bulliciosos de poble..." I ara, m'afirmava amb dol, "d'aquella València marinera de la llum i color volen fer-ne una estructura gran, freda i blanca. És una peça buida que te un difícil encaix a l'estructura de València com a ciutat".
En aquell moment pensava que el seu punt de vista era fruit de la nostàlgia del passat o fins i tot de l'enveja professional. Jo entenia la Ciutat de les Arts (i les Ciències, encara que menys) com el símbol de la València moderna, emprenedora, vitalista i amb peu al passat i un altre al futur. Possiblement era més jove i no comprenia com el pes de la ignorància podia fer caure els símbols com si de trencadís es tractara.
València ha esdevingut un gran trencadís buit i gèlid. Al caure'n les peces més brillants, han deixat al descobert un substrat que ja no s'il·lumina. Com el trencadís caigut, València ha deixat de lluir i absorbeix pàl·lida, amb cara de formigó mig acabat, la llum dels esdeveniments. Però como el mosaic del trencadís, València te la flexibilitat suficient per reordenar-se i tornar a ser una ciutat íntima, alegre i plena de llum.
Ben cert que València llueix de lluny. De mes prop es veu bruta i empobrida.
No ens podem quedar mirant el trencadís amb nostàlgia i intimitat. Els que han causat la desfeta han de pagar-la¡
Una metàfora molt ben trobada, com també.el canvi de percepció sobre la modernitat urbana.
Empacho de desprendimiento lírico a la moda. Uff!
Enhorabone per l'article. Pel contingut i per l'idioma escollit. Si realment apreciem el nostre idioma i cultura, no deuriem d'emprar-ho amb normalitat, sense tabús de cap tipo? Que vostés no estan relacionats amb l'àmbit de la docència i la Universitat i per tant deurien d'usar més l'idioma propi, i altres més, i no només el castellà? Valenciaplaza podria fer molt més per la normalitat del valencià. Veig moltes firmes de noms en valencià (Joaquim, Vicent, Jordi, etc...) però amb moltes reticències a l'hora d'usar-ho (serà perque s'avergonyeixen?), i no em diguen com a pretext això de que el castellà ho comprén més gent perque és la nova excusa del nacionalisme castellà-espanyol, tan etnocida i racista amb els pobles espanyols que tenen dos llengües cooficials...
Tu email nunca será publicado o compartido. Los campos con * son obligatorios. Los comentarios deben ser aprobados por el administrador antes de ser publicados.