Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

SITGES. En total, prop de 27.000 milions d'euros: 9.300 milions dels ajuntaments i 17.700 dels governs autonòmics. L'opinió generalitzada és de satisfacció: els uns perquè han cobrat; els altres perquè han descarregat la motxilla dels deutes i els de més enllà perquè s'han penjat una medalla i estan en condicions de fer una bona collita en un futur immediat. Tanta unanimitat sembla sospitosa.

Els protagonistes de l'operació són quatre: els proveïdors, els governs locals, el govern central i la banca. El balanç per a cadascun d'ells potser no és tan satisfactori.

Els proveïdors són, segons el discurs oficial, els principals destinataris i beneficiaris. S'ha remarcat fins la sacietat que les pimes i els autònoms, emissors de milers i milers de factures impagades, rebrien un impuls important per refer la seua magra situació. No hi ha informació disponible, però, de tres circumstàncies: primera, de l'import exacte que han recuperat les grans empreses contractistes d'obres, subministraments, concessions i serveis amb l'operació; segona, de la quantitat que els bancs han retingut i recuperat per deutes vençuts impagats dels seus clients i alhora proveïdors de les administracions; i tercera, del nombre aproximat de pimes i autònoms que no han disposat de marge per arribar al dia de pagament i s'han quedat pel camí sense cap opció de continuïtat.

Les estimacions oficials, sempre optimistes, parlen del manteniment o la creació de 100.000 a 130.000 llocs de treball en l'àmbit estatal o d'una aportació a l'activitat empresarial, per exemple, del 5% del PIB en el cas valencià i d'una contribució al creixement del PIB estatal del 0'4% entre 2012 i 2013. No hi haurà manera de comprovar-ho.

Els governs locals, ajuntaments i entitats locals i governs autonòmics, són, seguint el mateix discurs oficial i oblidant els incompliments del Govern central, els responsables del problema i han aconseguit resoldre'l en un context d'insolvència generalitzada, és a dir, de manca de recursos per complir amb les seues obligacions i de tancament del mercat de crèdit. Tot un èxit, doncs. Tot un èxit si no fora perquè: han canviat deute a cost real zero pel mateix deute amb una càrrega efectiva d'interessos i despeses durant 10 anys, impossible de calcular fins el venciment final, però, en qualsevol cas, a la banda alta del mercat; han perdut l'opció sobirana de negociar amb cada proveïdor o amb tots ells com a col·lectiu la quitança corresponent a la seua situació d'insolvència; han hipotecat la major part dels seus ingressos futurs, la participació en els ingressos de l'Estat (PIE), donada com a garantia irrevocable i d'aplicació automàtica de l'operació particular; i, finalment, i no menys important, han perdut l'autogovern de les seues institucions, intervingut pel govern central, el qual podrà decidir per elles davant de qualsevol incompliment del crèdit o del pla de viabilitat que han hagut d'improvisar precipitadament per tal d'accedir-hi a l'operació.

El Govern central apareix com el gran facilitador, el qui posa el instrument, els recursos, la garantia financera i la feina per resoldre el problema a canvi de res. Tampoc és exactament així. És cert que no arrisca ni un euro, atesa la combinació de garanties, però també ho és que pot obtenir beneficis materials i immaterials. Materials perquè hi ha un diferencial a favor seu entre el cost pagat pel préstec global i el rendiment dels de cada institució.

Tot i així, el principal benefici i raó de ser de l'operació per al govern central és, d'una banda, la informació que ha obtingut sobre la situació financera real de totes les administracions territorials i el mecanisme establert per a actualitzar-la i, de l'altra, el camí legal obert per al seu control polític, qüestionant i eliminant, si cal, l'històric, inalienable i constitucional principi d'autonomia i autogovern locals, amb el consentiment de facto dels governants locals actuals. Les primeres conseqüències són visibles des d'ahir mateix.

El paper de la banca és, com de costum, el més discret de tots. Es limita a rebre els recursos, per exemple els uns de l'Estat i tots del Banc Central Europeu, a cost real negatiu i concedir-los afegint-hi un marge d'intermediació extraordinari i uns rendiments addicionals, via comissions, que ajudaran a generar excedent i a recuperar la malmesa solvència general. El risc de l'operació, com s'ha vist per la combinació de garanties, és pràcticament nul i, a més, s'ha recuperat una part d'actius dubtosos de difícil cobrament, sense cap esforç addicional de gestió. Hi participen l'ICO i tots els bancs i les caixes del sistema bancari espanyol, però curiosament cap ni un d'estranger.

El muntant total previst per a l'actuació pot arribar als 35.000 milions d'euros. Si s'haguera impulsat i facilitat la negociació de la quitança, amb la diferència es podria haver estalviat, per exemple, la darrera retallada general, la que afecta la sanitat i l'educació.

Tothom està content. O això sembla, entre els protagonistes citats. Però n'hi ha un cinquè, l'únic protagonista que no hauria de tindre motius per l'alegria, tampoc ara: el contribuent. En efecte, tota l'operació és un moviment circular de recursos públics que, primer, mantenen el seu import, respectant el marge de benefici de les empreses proveïdores, que a ben segur incorporaven el cost de finançar el cobrament endarrerit, i després l'incrementen per la generació d'excedents que majoritàriament es reserva la banca. D'on ixen els diners? Sens dubte i com sempre, de la butxaca dels contribuents.

Ernest Sena, economista