Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

VALENCIA. Innoble és allò, persona o cosa, mancat de noblesa, que és la qualitat del noble. Noble és tot allò d'origen o llinatge il·lustre, de gran renom per les seues qualitats, pels seus actes o per la seua procedència.

Aplicar qualsevol d'estos adjectius és el fruit de l'acusada tendència humana a qualificar, tot i ser, eixa, una de les feines més difícils. D'aquesta tendència no escapen economistes, historiadors o assagistes i pensadors i està particularment pronunciada entre polítics, opinadors i comentaristes varis de l'actualitat.

En economia es distingeixen activitats productives i improductives, extractives, transformadores, distributives i un llarg etcètera. Hi ha una qualificació que, segons sembla, ningú s'ha atrevit encara a fer explícita. És aquella que distingeix, o millor distingiria, entre activitats nobles i innobles. Que no s'haja explicitat no vol dir que no s'utilitze de forma implícita.

Per exemple, en el nostre entorn, una activitat noble és la mineria. La mineria compta amb un renom social altament positiu, atès que, tot i comportar un cost públic no menyspreable, menys encara en l'actual panorama de penúria general, una bona part de contribuents està disposada a eixir al carrer i aplaudir públicament aquells que s'oposen no a la desaparició d'esta discutible contribució de l'erari públic, sinó també a l'elemental rebaixa. No fa tantes setmanes ni tan lluny, d'això.. Una actitud com aquesta pot ser el resultat d'una profunda irracionalitat econòmica col·lectiva o d'una desproporcionada consideració respecte la rellevància, ara i ací, de la mineria. Probablement, una combinació de les dos; o siga, també d'una imatge social favorable.

Se'n podrien trobar molts altres exemples. Curiosament, entre nosaltres, els valencians, l'agricultura, també activitat econòmica primària, no té la mateixa estima. Ara i al llarg de la història contemporània, ni la tradicional ni la tecnològicament o comercialment innovadora i competitiva. Una bona part de la "intel·ligència" local l'ha tinguda i la té com una rèmora per a la modernitat, també per a la modernitat econòmica, en contraposició a la indústria en abstracte, perquè també ací sembla haver-hi graus de noblesa, segons les tesis que han anat conformant una opinió pública dominant.

Segons el diccionari de referència, l'activitat econòmica es centra en la producció i la distribució de béns. Els serveis no existeixen. Amb tota aquesta lògica social establerta, resulta poc o gens imaginable l'espectacle d'uns contribuents aplaudint públicament, per exemple, els empleats d'un parador de turisme o d'una instal·lació turística pública, ni cal dir privada, estratègiques per a l'economia d'una comarca o d'una ciutat, que protesten al carrer per l'anunci d'una retallada de sous. El turisme no és una activitat de llinatge il·lustre, noble, segons l'opinió social majoritària.

Les dades disponibles més recents indiquen que el turisme pot estar aportant aproximadament el 13% del PIB valencià, donant treball a unes 250.000 persones, al voltant d'un 14% de l'ocupació, generant directament un volum de negoci superior als 10.000 milions d'euros i aportant un 12% o més, com a conseqüència de la forta i persistent sequera d'altres fonts, de la recaptació tributària total valenciana. Totes aquestes xifres superen els corresponents promitjos estatals, suposen una aportació neta al conjunt, fins i tot avantatjant àrees de forta tradició i activitat al sector. Només casos de clar monocultiu estan per sobre: a les Balears, el turisme representa el 43% del PIB i una tercera part de l'ocupació total.

Amb aquesta propicia realitat estadística i amb una crisi que requereix i requerirà per molts anys incentivar i ampliar tota activitat exportadora, sobta la reacció que encara es produeix en alguns cercles socials i polítics quan s'anuncia o es proposa un gran esdeveniment o un gran projecte o una gran inversió turístiques. El turisme es fa sinònim d'acció depredadora dels recursos naturals, del paisatge en particular, subjecte de la més abjecta especulació i contraposat a d'altres opcions que ningú no nega. Una activitat innoble, vaja.

És clar que la Cala Blanca de Xàbia no és el que era. Ni tampoc el far de Cullera ni els aiguamolls de la plana alta castellonenca ni el tram final del riu Túria ni tants altres indrets i paratges d'ací i de més enllà. Per sort, caldria afegir. Només faltaria que no s'haguera tret profit de tan magnífics recursos naturals en una geografia més aviat pobre. I del Sol, recurs natural per excel·lència, però no menys escàs, limitat i mal distribuït, com el petroli, el carbó o l'or.

Tot podria haver estat diferent, és ben cert. Però això és una altra història. És la història de tots aquells i aquelles que, des de totes les procedències i a totes les institucions, de les autonòmiques fins les municipals, han decidit i decideixen una determinada planificació del territori i urbanística, concedeixen llicències d'obres i d'activitats econòmiques, controlen la realització material d'aquestes llicències, construeixen i gestionen les infraestructures i les instal·lacions públiques convenients, dissenyen i executen les pertinents polítiques sectorials. Sense oblidar, és clar, que també és la història de tots aquells i aquelles que els han atorgat la seua confiança, triant-los regularment al llarg dels últims trenta-cinc anys.

Sobren prejudicis. Cal assumir la realitat i construir-hi amb el determini de fer les coses ben fetes. Ara mateix, el turisme hauria de ser una activitat econòmica estratègica i prioritària.