Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

SITGES. La forta caiguda dels ingressos a partir del 2007, més que no el creixement de les despeses, està en l'origen del ràpid i excessiu augment del dèficit públic en tots els nivells de l'Administració pública espanyola, amb el consegüent auge del deute públic que, sumat al fort endeutament privat, l'han fet insostenible.

Els anys anteriors a la crisi van provocar una il•lusió ben curiosa en la ment de governants i gestors públics: si la previsió pressupostària de la xifra d'ingressos, que és una estimació i mai una limitació legal, es veu contínuament superada per la recaptació no passa res si la despesa real supera la pressupostada, ni que només siga en la mateixa quantitat, tot i que aquesta sí té un caràcter limitatiu. El problema legal es resolia amb enginyeria comptable o simplement guardant factures al calaix fins l'exercici següent.

Perquè, en efecte, la recaptació neta superava la previsió pressupostària, modificacions ampliatives incloses. Així, els anys 2005, 2006 i 2007 la recaptació neta de l'Estat va representar el 108'6%, el 109'5% i el 107'4%, respectivament, de la previsió pressupostària definitiva (V.A. Suárez Rincón. ""Auditoría Pública", núm. 57, VII 2012). Per impostos directes, l'Estat va recaptar el 108'9%, el 110'3% i el 114'5% del que havia previst en els eixos anys.

El mateix fenomen es donava per al conjunt de les comunitats autònomes, però amb menor intensitat i amb un canvi de tendència anterior. Els anys 2005 i 2006, la recaptació neta era del 102'1 i del 103'6% sobre la prevista i el 2007 baixa fins al 98'5%, inferior per tant a allò previst. La raó del descens es troba en la forta caiguda dels ingressos procedents de la imposició indirecta, que també afecta l'Estat, tot i que aquest aconsegueix emmascarar-la per la superior recaptació en impostos directes i en taxes.

El descens s'accentua els anys posteriors, però també de forma diferenciada entre un nivell i l'altre de l'Administració pública. La central manté la il·lusió pressupostària i, així, la recaptació neta cau en picat: fins al 78 i al 67'3% els anys 2008 i 2009. Aquest últim exercici, per imposició directa només s'arriba al 67'2% d'allò previst i al 53'4% per indirecta. En canvi, les administracions autonòmiques, en conjunt, ja han estat més realistes al pressupostar ingressos: l'any 2008 la recaptació neta baixa fins al 88'7% de la prevista, només uns 10 punts percentuals en relació a l'any anterior, mentres que a l'administració central la caiguda ha estat de vora 30 punts percentuals. D'altra banda, l'any següent, el 2009, aconsegueix millorar lleugerament i puja fins al 90'7%, mentres que la central ha tornat a caure quasi 10 punts.

El diferencial de realisme pressupostari i d'eficàcia recaptatòria es decanta en favor de l'administració autonòmica en el seu conjunt.

Però on s'evidencia més aquest diferencial d'eficàcia recaptatòria és en la relació entre els drets pressupostaris reconeguts, allò que es podria arribar a recaptar legalment, i la recaptació efectiva neta, que ha de ser forçosament igual o inferior i que un nivell òptim pot establir-se al voltant del 95%. En aquest nivell es mantenia abans de la crisi: el 95'8% per a l'administració central i el 97'8% per al conjunt de l'administració autonòmica.

La capacitat de reacció davant la crisi no ha estat la mateixa. L'administració central baixa de forma continuada la seua eficàcia, fins a situar-se en el 87'7%, amb una caiguda de huit punts percentuals, mentres que l'autonòmica mostra una notable estabilitat al llarg de tot el període, baixant només un punt, recaptant el 96'9% dels drets reconeguts l'any 2009.

No sembla massa arriscat afirmar, doncs, contra pronòstic generalitzat, que també per aquesta via, la dels ingressos, l'aportació de l'administració central al dèficit públic estatal supera la de l'administració autonòmica, en termes absoluts i relatius.

On sens dubte tornen a igualar-se totes dues administracions és en la concepció dominant dels pressupostos com a instrument d'il·lusions i de bones intencions governamentals més que com a eina ajustada al que permet la realitat. Els debats que ben aviat començaran a moltes cambres legislatives ho tornaran a demostrar: de les realitats passades, el darrer pressupost liquidat per exemple, se'n parlarà ben poc. I ja se sap: l'infern està empedrat de bones intencions.