Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

SITGES. No és descobrir res, ni cap originalitat, afirmar que, en el nostre entorn, les polítiques de retallades són un rotund fracàs. Hi ha evidència molt contundent i molt persistent i creixent: la desgràcia de les xifres de parats i el descens continuat del PIB no necessiten afegit. Entre els analistes i els estudiosos de l'economia, la unanimitat és pràcticament total fa temps.

Les retallades han accentuat i allargat la forta depressió econòmica, impedint la recuperació de l'activitat. Amb dos efectes particularment greus: d'una banda, tot reduint i eliminant prestacions socials en aspectes bàsics com la salut, l'ensenyament i la protecció social, han agreujat el dolor de milers de persones i de famílies quan més cura necessitaven, al no poder guanyar-se la vida treballant. De l'altra, no han servit per a incrementar l'eficiència del sector públic, fent-lo més lleuger, més àgil i més competitiu.

Aquest segon efecte no és un tema menor. En el món actual, una administració pública eficient és una eina imprescindible per a assolir els nivells de competitivitat requerits per tot sistema econòmic; pot actuar com el factor que multiplica el resultat del sistema productiu d'un país. O tot el contrari: un autèntic fre al desenvolupament. És inqüestionable que la nostra administració pública, tota ella com a suma i sense distinció de nivells, s'ha convertit en una pesada llosa. Però les retallades no l'estan alleugerint ni fent-la més productiva.

I no és d'estranyar que siga així perquè, de fet, no ho perseguien. Han tingut, les retallades, un origen, una motivació ben diferents.

La primera motivació ha estat la pura i dura necessitat: no hi ha diners al calaix. La forta caiguda dels ingressos tributaris iniciada el 2007 i el manteniment i encara l'increment, per raons estrictament electorals, de la despesa pública fins el 2011 han anat augmentant el gap fins arribar al límit de capacitat de finançar el dèficit. La penúria i la ineptitud i la manca d'imaginació han forçat l'acció més fàcil: retallada general indiscriminada. Excepte la càrrega financera, que continua creixent.

La segona motivació és la que els governs presenten com a irremeiable: arribats a aquest punt de la crisi, quan ja no ens podem valdre sols, arriba la imposició de l'exterior. Les retallades eren una exigència de Merkozy fa uns mesos i ara de Merkllande i de la troica. En qualsevol cas, sempre una obligació exterior d'ineludible i general compliment.

I, finalment, l'actual govern espanyol ha afegit una altra motivació per a retallar a les dues anteriors. I, en aquest cas, compartida per tots els governs del mateix color polític. És una raó estrictament ideològica: la voluntat de limitar al màxim la capacitat d'autogovern de les comunitats autònomes. Cada dia n'ofereixen proves al respecte. A tall d'exemple, es poden comparar algunes dades del Tribunal de Comptes espanyol i de la Sindicatura de Comptes valenciana.

El Tribunal consta de dotze membres que han estat nomenats, sense cap reducció, tot just el passat juliol; la Sindicatura té la quarta part de síndics, només tres, i ara s'acaba de proposar deixar-los en la meitat, un síndic i mig (sic). Segons les xifres del 2010 -el Tribunal no ha fet públiques encara les del 2011, a diferència de la Sindicatura, que les va oferir ja fa mesos-, cada conseller del Tribunal va produir un promig de 2'3 informes de fiscalització; els síndics més del doble de producció, 5'3 informes en promig cadascú. Per a fer els informes, cada membre del Tribunal va disposar d'una estructura de suport formada per 27'7 funcionaris; els síndics valencians van comptar amb 5'6 funcionaris; cinc vegades menys que els seus col·legues espanyols, tot i produir el doble.

Els informes del Tribunal van tindre una repercussió pressupostària mitja de 2'2 milions d'euros; els de la Sindicatura valenciana, la cinquena part, 0'4 milions d'euros. Finalment, la nòmina mitja del Tribunal espanyol fou de 78.219 euros per persona i la de la Sindicatura valenciana de 72.529 euros.

En relació al pressupost del 2013, la proposta per a la Sindicatura feta aquesta setmana en seu parlamentària és de reducció del 20%. El projecte de pressupostos generals de l'Estat per al 2013, aprovat dijous passat en consell de ministres, contempla una rebaixa del 3'2% per a la Casa de SM el Rei, organismes constitucionals (entre els quals, el Tribunal de Comptes) i altres, sense més concreció per ara. La despesa conjunta dels ministeris experimenta una retallada del 8'9%. La diferència de tracte és ben notòria.

Per les seues funcions, el control extern independent dels comptes públics al servei dels parlamentaris i de la societat, i pel seu funcionament, no es pot dir que la Sindicatura de Comptes valenciana siga un organisme superflu ni carregós ni ineficient. En termes qualitatius, es considerada capdavantera entre els seus homònims. Però la consigna és clara, definitiva i general: el 20% i el 50%. I muts i a la gàbia!.