Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

SITGES. Va sent habitual que el govern Rajoy faça el contrari del que deia que faria. El president ha afirmat, amb la seua característica fermesa, que no es crearia un "banc dolent" i així ho repeteixen destacats membres del gabinet fins al dia d'ahir. Cal recordar que aquesta negativa ve de lluny, de quan un altre president no tenia cap problema en proclamar als quatre vents que el sistema financer espanyol era el més sòlid del món. Opinió a la qual, tot s'ha de dir, s'apuntaven banquers i bancaris de tota mena, el Banc d'Espanya i una molt bona part de l'opinió publicada. Dominava la teoria de que les provisions genèriques cobririen qualsevol ensurt.

Però l'ensurt ha estat de tal dimensió, amb una taxa de morositat oficial superior al 8%, que ni les provisions extraordinàries ni el mateix pla de reestructuració financera en marxa han estat suficients per tornar la confiança en la solvència del sistema bancari espanyol. Finalment, cal rectificar. Els mercats no es creuen els comptes presentats i les institucions internacionals, la troica, apunten a la banca com a principal focus del problema: no hi haurà recuperació econòmica sense una banca solvent que facilite crèdit a les empreses i les famílies i, sense creixement econòmic, no es recuperaran els ingressos públics i persistirà i s'agreujarà el problema del dèficit i del deute públics.

A l'origen, hi ha la crisi immobiliària i aquesta continua passant factura a la banca. Factura que, com es comprova, està pendent de pagament. L'actiu dels bancs i de les antigues caixes convertides en bancs, de tots ells sense distinció, manté encara una xifra, de fet desconeguda com acaba d'assenyalar l'FMI, però en qualsevol cas exorbitant, de crèdit fallit, crèdit morós i crèdit problemàtic procedent de l'esclat del boom, a més dels béns ja adjudicats, de difícil realització i valoració.

Fer net és condició prèvia i necessària per a recuperar la solvència. La recapitalització és també necessària però no suficient, perquè sense la neteja el problema roman ocult i és font de conflictes futurs. D'altra banda, la recapitalització via generació d'excedent té un sostre molt baix, ateses les circumstàncies, i apel·lar al mercat primari és utòpic ara per ara, per molt que es mire de premiar hui la fidelitat de l'accionista repartint un dividend més fictici que real, confonent fidelitat amb impossibilitat de vendre sense pèrdues, i castigant-lo demà desvalorant l'acció.

El mal anomenat "banc dolent" és l'instrument per eliminar els actius tòxics immobiliaris dels balanços. Mal anomenat, perquè no és un banc i perquè les connotacions negatives del nom conviden a ignorar-lo. Cal deixar d'utilitzar el terme.

Però caldria, sobretot i sense més demora, crear el o els instruments adequats per a eixir de l'atzucac. Ara es parla de societats de liquidació, entitats o fons immobiliaris o qualsevol altra fórmula de vehicle amb una finalitat molt específica: rebre, gestionar i realitzar aquests actius bancaris. I amb un objectiu afegit a tindre molt present: activar el mercat immobiliari.

La definició i l'articulació, com la posta en funcionament, d'aquest vehicle no és fàcil. Cal imaginació, flexibilitat i pragmatisme. El nom no fa la cosa. Amb el títol que siga, l'instrument ha de ser de caràcter mixt, voluntari, lucratiu i transparent.

En primer lloc, hauria de ser fruit de la cooperació entre el sector públic estatal i el sector privat, bancari, immobiliari i financer o inversor en general, aportant-hi els recursos inicials totes aquestes fonts. En segon, voluntari, tant en la seua participació com en la progressiva aportació d'actius immobiliaris, segons grau de conflictivitat i segons ritme de reactivació del mercat, i en el ben entès que la no participació d'una entitat bancària, per considerar-ho legítimament innecessari d'acord amb el seu balanç, li tancaria les portes a qualsevol altre suport públic en el procés de recapitalització. En tercer lloc, l'instrument ha de ser lucratiu, és a dir, gestionat amb criteris de mercat i, per tant, amb cost zero per al contribuent, recuperant i retribuint totes les aportacions de recursos. Finalment, la transparència ha de presidir el seu funcionament, sotmetent a auditoria independent i permanent des dels actius aportats per cada banc fins els resultats últims de la gestió.

Qüestió central és la valoració dels actius immobiliaris al ser traspassats. Descartant el valor d'adquisició o comptable, caldrà trobar un equilibri temporal entre valor actual, diferiment de pèrdues i valor final de realització de cada actiu. Una perspectiva de treball a llarg termini pot facilitar el bon fi de l'operació. L'alternativa, d'altra banda, és ben magra: cal no oblidar que es tracta d'actius tòxics generats per una gestió empresarial privada no particularment brillant ni exitosa i que al davant hi ha un mercat immobiliari a l'aguait de valorar cada actiu pel seu preu real actual, aquell al que es fa la compravenda.
_____________________________________

(*) Ernest Sena és economista