BENICASSIM. Resulta insòlit que en poc més de tres mesos, el president Rajoy i el seu govern malmeten el crèdit, la confiança atorgada per amplis sectors econòmics i socials. La seua capacitat per encarrilar la recuperació econòmica i el final de la crisi ha quedat qüestionada de forma general, tot i els dotze decrets llei promulgats en cent dies, un autèntic rècord de legislació per l'executiu, que amaga més improvisació i desorientació de la que sembla.
De fet, una bona part de la pèrdua de credibilitat cal atribuir-la més a les actituds que no al contingut de les decisions del govern. Governar per decret llei és molt fàcil i és una gran temptació quan es disposa de majoria absoluta al parlament. Però acostuma a tindre també uns costos no menyspreables perquè dificulta, quan no impedeix, com és ara el cas i com és molt necessari i convenient en contextos de forta crisi, el diàleg social i la construcció d'amplis consensos al voltant de les mesures que es volen implementar, limitant així l'efecte desitjat.
Una actitud de supèrbia, d'anar sobrats, quasi de manifestació d'excés de testosterona, com les que s'estan veient per part del president Rajoy davant dels seus partners europeus és, d'altra banda, sempre, i més encara en la situació actual, el principi d'una mort anunciada. En aquest àmbit, ni la majoria absoluta parlamentària permet gaires frivolitats ni relliscades. Les regles del joc, en el terreny europeu com en relació als mercats financers, estan molt clares de fa temps: acabar d'arribar i estar aprenent no excusa del seu compliment.
Tot plegat posa de manifest, una vegada més, la curtedat de la memòria humana i la dificultat d'aprendre dels propis errors. Als actuals governants espanyols els convindria recordar i tindre en compte que un pecat de supèrbia, per dir-ho així, fou l'origen principal de la pèrdua de la seua anterior majoria absoluta estatal, ara ha fet huit anys.
El govern ha perdut el nord, però el país no s'ho pot permetre. Han estat massa anys desaprofitats, primer negant la crisi, després divagant amb la crisi, amb les molt greus conseqüències que hi ha al davant, com per continuar magnificant-la més del que ja ho és i mancats d'uns objectius, un programa i un mètode de treball clars, consistents i coherents, no sotmetent la gestió de la crisi a les conveniències polítiques del partit governant ni desviant l'atenció ciutadana cap a temes que només poden fer créixer i ampliar la tensió social.
Al cap i a la fi, no és tan complicat tindre clar que una crisi d'endeutament i de solvència generals no es superen amb més endeutament ni engendrant més desconfiança amb actituds inadequades i comportaments erràtics. No és tan complicat saber que per a desendeutar-se cal generar estalvi i que aquest s'aconsegueix reduint despeses, no de forma indiscriminada sinó fent més eficient l'estructura productiva, augmentant els ingressos, com a resultat de la major competitivitat i del creixement conseqüent, i alliberant recursos ociosos o subutilitzats. I, com a colofó, no és tan complicat sumar esforços, construir consensos socials per orientar el màxim d'energies possibles en una mateixa direcció.
Ben cert que no és tan complicat però requereix, sense cap dubte, un ferm exercici de voluntat de prioritzar els interessos generals sobre els particulars i de rotunda renúncia al "dejadme sólo" y al "ordeno y mando". Potser ja hem de concloure que això és demanar massa a l'actual govern central i el que cal és preparar-se per a altres quatre anys de desorientació. La part positiva és que no s'esgotarien: abans hi ha la intervenció de la troica.
______________________
Ernest Sena, economista
Actualmente no hay comentarios para esta noticia.
Si quieres dejarnos un comentario rellena el siguiente formulario con tu nombre, tu dirección de correo electrónico y tu comentario.
Tu email nunca será publicado o compartido. Los campos con * son obligatorios. Los comentarios deben ser aprobados por el administrador antes de ser publicados.