Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

VALENCIA. La imminent desaparició de les entitats d'estalvi popular, com tradicionalment han estat conegudes les caixes d'estalvi, arrossegades per l'actual crisi econòmica constitueix tota una font d'interpretacions pel que fa al paper que ocupen en la societat i economia actuals, i més concretament en la valenciana. Durant l'anterior tsunami financer, la crisi bancària dels anys 1977-1982, les caixes d'estalvi es trobaven en procés de transformació orgànica i operativa, un fet que va protegir-les parcialment davant l'onada de fallides bancàries. Com és sabut, les dues grans entitats valencianes, Bancaixa i Cam, tenen els seus orígens en les fusions i absorcions que tot i iniciades anteriorment es van accelerar en les dècades de 1980 i 1990.

La crisi de les caixes valencianes, la seua desaparició, significa, en primer lloc, tancar un capítol de la nostra història comuna, més específicament el d'unes organitzacions desenvolupades amb iniciativa, coneixements, i capital arrelats a les activitats socials i productives del territori. No s'ha de lamentar necessàriament el fet històric que trenca la continuïtat d'una firma mercantil, però sí la desaparició d'aquelles institucions que han contribuït al desenvolupament del país, no només en el seu vessant estrictament financer, sinó també pel que fa al capital organitzatiu i social acumulat. Les societats desenvolupades tendeixen a crear institucions sòlides i eficients, i encara que en el nostre cas les caixes -sobretot la Cam- havien deixat fa temps de funcionar eficientment, la seua pèrdua és necessàriament negativa. En tot cas, analitzar la dimensió del desastre motivat per la fallida de les caixes valencianes passa també per valorar el paper històric del sistema financer local quant a alguns aspectes fortament relacionats: les activitats creditícies, la formació de capital humà, i l'Obra Social.

De forma molt resumida, al país valencià es va configurar al llarg el segle XX una oferta financera especialitzada en tres pilars principals: d'una banda la presència de la banca nacional consolidada per mitjà de xarxes de sucursals instal·lades entre les dècades de 1900 i 1930, procés culminat en la segona part del segle. En segon lloc, el Banc de València (BdV) va constituir l'única experiència bancària de certa emprempta amb interessos i orígens en el capital local, sobretot des de la dècada de 1920. Durant bona part del franquisme, a més, el BdV va constituir un dels principals bancs regionals d'Espanya, amb una creixent xarxa d'oficines arreu del territori valencià, i també fou un dels impulsors de Bancor, el consorci bancari de Vilallonga en la seua aliança amb el Banc Central. En aquells anys la principal i quasi única competència fou l'expansió de les caixes d'estalvis rurals i locals. Cap a 1930 el país valencià era el territori espanyol amb major nombre, amb xarxes de sucursals les més grans. Després de la guerra civil es va dur a terme la primera concentració del sector propiciada pels governs franquistes i que va suposar una incòmoda competència a la banca privada.

Entre les dècades de 1940 i 1970 les caixes de València i Alacant -caja del Sureste de España- mitjançant la incorporació d'entitats menors i l'expansió territorial, van constituir els dos eixos sobre els quals una bona part de la població valenciana va entrar en contacte amb els serveis financers més bàsics, alhora que la seua implicació amb les activitats productives pròpies s'incrementava. Bàsicament, l'adquisició hipotecària, el crèdit a les empreses de serveis i transformadores de béns de consum poc intensives en capital, i les explotacions agràries familiars. A més oferien els seus serveis amb cert avantatge sobre la banca privada, donat la seua implantació territorial i el prestigi i influència dels seus promotors, un aspecte gens menyspreable.

Aquest esquema es va mantenir almenys fins a la dècada de 1990 quan les entitats van créixer, es van transformar, i també van canviar el seu model de negoci. Actualment hi ha evidència per a afirmar que una part significativa de les PIMES valencianes operen amb les caixes d'estalvi -les referències sobre la Cam apunten que entre 2000 i 2007 un percentatge no menor del 20% de les PIMES valencianes operaven amb la caixa del mediterrani, proporció lleugerament superior als bancs privats. És a dir, tant pel seu passat com per la seua activitat actual la desaparició de les entitats ha de tenir necessàriament efectes directes sobre el teixit productiu. A més, s'ha de tindre en compte que per a la Cam no hi ha un horitzó clar respecte el futur/s comprador.

Caixes i arrelament al territori

Un factor a considerar és el grau d'implantació prèvia en el territori del banc comprador, pel que fa als costos associats a la posada en marxa de la cartera de clients. De ben segur les relacions entre les empreses i els nous bancs es voran alterades, generalment de forma negativa des del costat del client, a causa de la pèrdua de capital reputacional acumulat, i als costos associats per la creació d'informació financera. A banda dels problemes d'informació asimètrica que poden donar-se.

També, no obstant això, hi ha teoria bancària per a afirmar tot el contrari, és a dir, que resulta indiferent per als clients si l'entitat financera té o no arrelament en el territori. Siga d'una forma o d'altra la experiència històrica mostra que en el negoci bancari l'existència de relacions personals de confiança solen traduir-se en un descens dels costos d'informació i transacció, sobretot per què l'avaluació del risc segueix un camí més curt. Açò és visible no sols a l'àmbit de decisió de les PIMES sinó també en els grans projectes estratègics, de llarg termini i majors efectes d'arrossegament. Pot ser la llunyania quant a la presa de decisions segurament tendirà a no prevaldre els interessos i projectes locals, a diferència del que va passar, per exemple, amb el actiu paper de les caixes valencianes en alguns projectes durant la dècada de 1970, com ara la instal·lació de multinacionals en territori valencià, l'assistència financera en el desenvolupament de infraestructures de comunicació, etc.

L'impacte sobre el capital humà

Un segon aspecte destacable és la pèrdua sobre l'estoc de capital humà. Al llarg del segle XX les caixes d'estalvis, fins i tot abans que els bancs privats, van destinar una part de l'esforç organitzatiu i confederal a la formació interna de quadres i a l'increment del grau de coneixement financer dels empleats, en definitiva a la generació de negoci bancari a través de la formació. Mitjançant formació de caràcter formal, però també mecanismes informals vinculats al propi aprenentatge, les caixes han estat alhora formadores i demandants de capital humà especialitzat. Aquest circuit formatiu que va des de l'ensenyament/aprenentatge fins a la seua aplicació en la pràctica bancària té una importància significativa en el desenvolupament econòmic.

No només han estat i són importants les iniciatives de formació eixides des de dins de les caixes en relació amb la formació d'elits directives, el sorgiment i implementació de noves tecnologies, o el desenvolupament de noves formes de negoci, etc., sinó també el que suposa com demandant de capital humà a les institucions formatives superiors. En este camp resulten innegables els efectes de la desaparició de les entitats. En tot cas en aquesta qüestió les caixes no estan a soles, per què l'imparable decadència de la plaça financera de València, allunyada dels circuits principals de capital, actua en la mateixa direcció. Tot açò, a més, és un símptoma de la reorganització bancària que a escala nacional s'està produint amb la crisi econòmica.

La desaparició de l'Obra Social

Ha de prestar-se també atenció a la quasi segura desaparició (tot i que els actuals gestors s'afanyen a negar-ho) per una banda significativa, sinó de tota, l'Obra Social (OS). L'OS ha estat sens dubte un dels trets més característics de les caixes d'estalvis, derivada de la seua singular estructura organitzativa. En termes generals al llarg del segle XX l'OS ha tendit a atendre a aquelles demandes que quedaven fora de l'acció de l'estat, que en el cas espanyol ni tan sols arribava al model d'estat assistencial, sobre tot a escala local. Les OS de Cam i de Bancaixa han tingut uns eixos principals: primer, activitats assistencials de salut i educació, incloent les significatives iniciatives com ara la construcció d'habitatges barats, i en segon lloc les activitats més orientades cap al foment de la cultura i de la formació de capital humà. L'activitat relacionada amb la salut i el benestar, per exemple de la tercera edat, no ha de ser menyspreada, sinó més be valorada per la seua contribució al desenvolupament. La creació de xarxes d'actuació al voltant del ‘tercer sector' valencià per mitjà d'associacions sense ànim de lucre permet oferir serveis assistencials a preus sensiblement menors del mercat.

Açò és especialment important en el context actual, amb un ràpid desmantellament del sector públic i dels recursos públics emprats. La nacionalització pràctica de la Cam, i la desaparició de Bancaixa com a tal, no només no garanteix sinó que amenaça molt seriosament tota la partida destinada a aquestes activitats. Fa pràcticament cinc anys el responsable de la CECA, J. R. Quintás, lligava el seu optimisme sobre el futur de les caixes espanyoles als creixents recursos emprats en les OS, que estimava per sobre dels 1.000 milions d'euros anuals; xifra que va arribar pràcticament els 2.000 milions en 2007. Les estimacions oficioses d'alguna entitat financera no espanyola per als futurs exercicis estimen xifres ben distintes que ni de bon tros superen els 500 milions, dels quals la meitat corresponen a la Caixa; la participació de la Cam està a hores d'ara en l'aire, depenent de les futures necessitats de capital que el regulador i els compradors estimen.

Les raons del desastre

Les raons de la desaparició de les caixes valencianes són relativament conegudes i per això no més li dedicaré uns comentaris: liberalització regulatòria des de la dècada de 1980 sense un increment del control del risc que ha permès un accés irrestricte als mercats internacionals de capital; implosió inversora en negocis immobiliaris des de la dècada de 1990, expulsant recursos cap a sectors emergents -la inversió en capital-risc de les caixes valencianes i particularment de la Cam ha estat molt inferior d'altres caixes espanyoles; estructura orgànica que afavoreix els comportaments de risc moral dels gestors; i utilització indiscriminada, molt visible en la Cam, per part dels interessos polítics de la dreta local, dels recursos de les entitats per a dur a terme projectes d'escassa rendibilitat i netament partidistes.

Aquest element és essencial per a entendre el caràcter de les inversions realitzades, especialment de l'estratègia del lobby urbanístic i hídric, sobradament representat en el consell d'administració de la caixa del mediterrani. Davant aquest panorama ha destacat, com es sabut, el discurs monolític durant més d'una dècada de bona part dels actors interessats: Banc d'Espanya, IVF, la majoria dels consellers dels partits polítics en les entitats, autoritats econòmiques autonòmiques, grups empresarials amb la Coepa al capdavant, etc. Tots els protagonistes de la desastrosa estratègia empresarial i de gestió pública ara sobtadament s'han tornat muts. 



Si alguna cosa ha ensenyat la història de les crisis financeres al llarg dels dos últims segles ha estat la persistència cíclica de certes constants, entre les quals destaca la negligent gestió dels responsables. El boom immobiliari viscut replica altres anteriors, ja fora amb valors tecnològics, ferroviaris o miners. Tant en el segle XIX com el XXI la perspectiva de guanys estratosfèrics ha propiciat l'assumpció de riscos excessius.

Un altre tret definitori dels fenòmens especulatius, almenys fins al canvi de cicle, sol ser la posada en marxa de mecanismes d'ocultació o revaloració comptable, o també la fugida cap a endavant mitjançant polítiques agressivament expansives. Sols així s'expliquen algunes operacions, com ara la ruïnosa aventura mexicana de la Cam. Si finalment els actius d'inversió no generen els fluxos i les revaloracions esperades la crisi està servida. Així ha estat en les successives crisis bancàries valencianes.

Als inicis del segle XX es va alçar una oferta financera a València que va ser clau per al desenvolupament econòmic en el llarg termini, i ho va fer sobre els restes d'un sector bancari anterior sorgit durant les dècades de 1860 i 1870. Aquest va desaparèixer arrossegat per successives crisis i per una gestió bancària negligent. En aquells successos un dels protagonistes va ser el Marquès de Campo, banquer i agiotista, que gaudia de forts incentius per a obrar en el seu benefici personal en detriment dels bancs que controlava. Almenys de tot allò va quedar mig dissenyada una part de la xarxa ferroviària valenciana primària.

Per al cas que ens ocupa, les caixes d'estalvis valencianes, qui en un futur s'acoste al seu estudi haurà d'anar més enllà de l'anàlisi comptable, haurà necessàriament d'endinsar-se en el camp de l'economia política per què d'altra forma no podrà explicar-se la errònia estrategia empresarial creada en torn a les decisions polítiques i econòmiques, que tot plegat han tingut com a resultat la desaparició real del sistema financer valencià.

-----------------------------------------------
(*) Joaquim Cuevas 

es professor d'Història Econòmica del
Departament d'Anàlisi Econòmica de la Universitat de València 





1.- CAM: más vale lo bueno por conocer que lo malo conocido (por Remedios Ramón)

2.- Cajas de ahorro, un desastre no anunciado (por Ernest Reig)

3.- Hay vida después del desastre (por Mª Ángeles Pons)