Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

VALÈNCIA. No estic d'acord amb la idea reaccionària de que tots els polítics són iguals. Una altra cosa és el que pense dels partits polítics actuals, on s'agrupen els professionals de la cosa pública. No és que crega, tampoc, que tots són el mateix. Entenc que podem posar molts exemples des de l'àmbit local, regional o estatal que demostren que allò del tots son iguals és una simplificació interessada. Dit això, m'afanye a afegir que, paral·lelament, és fàcil establir una nòmina de coincidències perverses pel que fa al funcionament de les maquinàries partidàries, amb els èmfasis que convindria i seria necessari establir en cada cas. Vull dir que, tot i les diferències, també n'hi ha pràctiques i comportaments compartits que resulten esferidors: selecció negativa dels dirigents a tots els nivells, tendència al clientel.lisme piramidal, escassa o nul·la preparació per a tasques de gestió de molts dels responsables, primacia de la fidelitat a la direcció independentment de la capacitació, prevalença dels interessos partidaris davant els generals de la ciutadania... Tots no són iguals, però de vegades s'assemblen massa.

La joventut, entenent per joventut aquell segment de població que va nàixer dels anys vuitanta ençà, està molt distanciada de la política, dels polítics i dels partits, i és fàcil entendre per què. Els que ja no som joventut, especialment aquells que tenim memòria de l'efervescència d'il·lusions que va ser la Transició, amb penes i treballs aguantem aquesta indigència política gairebé generalitzada. És difícil sostraure's a la idea que els partits són poca cosa més que sindicats de treballadors de la política; que són més alternativa professional d'aquests que un instrument per a intervindre col·lectivament en la gestió de la cosa pública.

Però, cal dir-ho ràpidament, són imprescindibles. Si més no, ara per ara. És per això que molts de nosaltres no podem desentendre'ns de les seues penúries, ni podem despatxar-los per incorregibles. Una vegada darrere d'una altra fem crides a la seua reflexió, els hi demanem que miren més enllà de la porta de la seua seu, que se'n adonen que no són una meta sinó una eina. Ho tenim pelut, no obstant. Els resultats canten. I no és un problema de noms, de persones, és un problema ontològic.

Ningú no discrepa, si més no mentre no veu en perill el lloc de treball o el càrrec (i aleshores ja està mort, partidàriament mort), i els pactes i les componendes entre les distintes famílies o grups interns units per alguna raó extra ideològica són la regla d'or del funcionament intern. Les majories imposen la seua llei a les minories, i poc importa la vàlua o la capacitat del militant, o les seues propostes, si la suprema direcció orgànica no el considera un dels seus. És dura la vida partidària, per la qual cosa és baixíssim el nombre de, diguem-ne, vocacions. De la mateixa manera que els seminaris catòlics estan buits i cal importar capellans i monges d'Amèrica Llatina o de l'Àfrica, les joventuts partidàries són col·lectius insuficientment atractius per a un públic ciutadà quantitativament significatiu.

César Molinas ha publicat diumenge 9 un llarg article al diari El País ["Una teoría de la clase política española"] que des de primera hora del matí va donar molt que parlar a Facebook i a Twitter, i que continua provocant debat i polèmica. El text és molt complet, amb crònica del procés, descripció de la situació actual, anàlisi de les seues causes pròximes i remotes, i propostes d'actuació (potser la part, al meu parer, més dèbil). Molinas perfila una teoria de la classe política espanyola, i conclou que aquesta constitueix una èlit extractiva, en la mesura que "ha desarrollado en las últimas décadas un interés particular, sostenido por un sistema de captura de rentas, que se sitúa por encima del interés general de la nación".

Sosté Molinas, a més a més, que "los políticos españoles son los principales responsables de la burbuja inmobiliaria, del colapso de las cajas de ahorro, de la burbuja de las energías renovables y de la burbuja de las infraestructuras innecesarias. Estos procesos han llevado a España a los rescates europeos, resistidos de forma numantina por nuestra clase política porque obligan a hacer reformas que erosionan su interés particular".

És cert. Els interessos específics per davant. Ningú no és responsable. De res. De res que siga dolent, clar. Un exemple. A la comissió parlamentària al voltant de la debacle de Bankia trobem la prova del nou: ni Fernández Ordoñez, ni Elena Salgado, ni Rodrigo Rato, ningú va donar-se'n per al·ludit. Tots havien actuat amb grau d'excel·lència. S'han perdut milers de milions d'euros, però ningú és el responsable. I tots callen, tots perquè tots tenen coses que amagar. Dels partits polítics parle. De tots.

El record Guinness, tanmateix en allò de tirar els balons no a la grada, sinó de treure'ls del camp, és el president Rajoy. Recentment va dir que no podia fer altra cosa que les que està fent per culpa de la realitat. Maleïda realitat! Ja no és el contubernio judeo-masónico-marxista, aliado con la pérfida Albión la que procura el mal d'Espanya. Ara és ¡la realitat!

Eixa incapacitat junt amb la paciència franciscana de la major part de la ciutadania està ensorrant allò que havíem aconseguit d'Estat del Benestar. Mentrimentres, el desànim i la desesperança creix entre els atents a la cosa pública. Què pensen fer els partits, singularment els progressistes? Pensen re inventar-se? O prefereixen continuar, inassequibles als canvis, amb el lent suïcidi en el que estan des de fa anys?

Sincerament no sé si encara estan a temps, o ja estan morts i hem de pensar en altres formes de vida política orgànica. No obstant això, en la mesura que no conec alternatives factibles, paga la pena intentar-ho. Si a algú li'n sobren els partits és a la dreta, per la qual cosa aquells que som partidaris de la funció redistributiva de l'Estat i del sistema de llibertats més ample som els qui hem de reaccionar. Res però serà possible si les maquinàries partidàries ‒més enllà de la xerrameca publicística‒ continuen amb les seues picabaralles internes, d'esquenes als problemes reals de la societat en la que vivim.

No tots són iguals, però s'assemblen massa. Els partits de progrés han de re inventar-se i han d'il·lusionar els ciutadans. Altra política és possible. Hollande acaba d'anunciar més impostos per als molt rics, les grans empreses i les persones d'ingressos elevats (més de 150.000 euros/any); paral·lelament, pujarà la inversió en educació. Per què no va fer una cosa semblant el Govern anterior a Rajoy?

No plorem per la llet vessada. Cal il·lusionar la ciutadania ara; oferir-li projectes col·lectius que deixen arrere la resignació i la por. Si els partits no ho fan, patirem de valent i s'obrirà encara més el camp a les opcions polítiques que neixen i creixen en les conjuntures de crisi severa. Són les propostes populistes, i són molt perilloses.