Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

VALÈNCIA. La presentació ara fa un parell de setmanes de l'informe de l'IVIE realitzat per F. i J. A. Pérez, V. Cucarella, i R. Beneyto per encàrrec de l'AVE sobre el finançament públic del sistema autonòmic valencià, ha concertat en pocs dies més opinions que treballs anteriors al respecte. Publicacions del BBVA, del mateix IVIE, de la Fundació Nexe, etc., així com els propis autors i d'altres especialistes, venien apuntant un fet ben conegut: el desigual finançament autonòmic, concretament després de les reformes de 2001 i 2009, amb governs ben distints a la Moncloa, ha tingut i té efectes negatius sobre el creixement i el benestar de la societat valenciana.

És a dir, en l'asimètric repartiment dels fons públics la comunitat valenciana se situa a la cua d'inversió mitjana, i això incideix sobre la provisió de serveis als ciutadans i d'inversions per part de les administracions locals. No ha d'oblidar-se, a més, que amb una riquesa mitjana també inferior a la del conjunt d'Espanya un finançament relatiu menor allunya encara més els valencians de la convergència amb la resta d'Espanya.

L'informe és precisament més atractiu en l'actual context de crisi i amb un objectiu de dèficit a mitjà termini impossible de complir -o almenys molt difícil a causa de les obligacions financeres de la Generalitat Valenciana. A més, suposa tota una contestació empírica als arguments que pretenen encolamar el cost de la crisi a la percepció social més o menys estesa del balafiament autonòmic: és evident que si en els últims anys hi ha alguna cosa que ha crescut més és l'endeutament de l'Estat central, si ho comparem amb l'autonòmic.

En tot cas el que voldria destacar és l'aspecte més qualitatiu del citat informe, que no és altre que el seu origen. Com s'ha dit, el paper ha estat elaborat i realitzat a instàncies de l'AVE. L'empresariat valencià, institucionalment parlant, generalment ha mantingut una actitud poc activa en la reivindicació d'aquesta i altres qüestions significatives. No cal anar-se'n als seus orígens per comprovar-ho.

Recentment la seua actitud més comuna ha anat des de l'aplaudiment enfervorit al silenci més commovedor davant les línies estratègiques de la Generalitat, especialment en l'era glacial campsista. Ben poc o res han dit o fet sobre la desfeta del sistema financer propi i del paper jugat per l'administració local, del disseny radial de les infraestructures o de la poca nitidesa de les polítiques actives públiques, especialment dels (des)incentius al teixit industrial. Al menys de forma pública.

És per això que s'ha de celebrar aquesta iniciativa ja que aporta indicis d'una major preocupació per un diagnòstic més fidel a la realitat, imprescindible donat la que els està caent damunt. No sembla casualitat la coincidència de fets inèdits anys enrere, quan era difícil trobar la línia divisòria entre les manifestacions i accions dels empresaris i de la GV. Gestos com el públic descontent mostrat per la Cierval arran els incompliments de la Generalitat, les diferències de criteri en el final del drama del Banc de Valencia, o les tímides protestes dels més fidels peons de l'estratègia victimista popular a causa de la seua delicada situació financera -un bon exemple és la Coepa.

En eixe context que la principal associació empresarial valenciana, i amb vocació d'hegemònica, incorpore definitivament al seu discurs la qüestió del finançament autonòmic és un avanç relatiu molt clar. Seria desitjable, a més, que aquesta posició guanyara terreny entre la resta d'organitzacions patronals.

Ara bé, exposat el problema del finançament hem de preguntar-nos si aquesta situació pot revertir-se, i també sobre el paper a jugar pels representants empresarials. La qüestió, clar, és política, i sols en el marc de la negociació del model de finançament autonòmic pot plantejar-se un canvi de magnituds. No sembla que a curt o mig termini açò siga possible, no solament perquè els guanys relatius d'un territori incidirien comptablement i negativa sobre un altre, sinó sobretot perquè l'actual recessió econòmica proporciona un clima de forta incertesa sobre el futur del model autonòmic.

I a més també perquè aquells que haurien d'articular eixe canvi no semblen molt disposats a anar per feina. Restrospectivament, cal recordar que tant PPCV com PSPV no van fer un sol moviment al respecte en la seua escenificada reforma estatutària ara fa sis anys, o tampoc cal oblidar l'abstenció de la CV en el Consell de Política Fiscal i Financera (CPFF) en aprovar en 2009 el nou model de finançament -actitud semblant amb la reforma per part de l'Estat central en 2006. Es a dir, sense notícies de la política valenciana majoritària.

Un canvi de model de finançament tindria com factor necessari i en absolut suficient una decisió política pròpia, pluripartidista, amb perspectiva netament valencianista, i que plantejara un concert econòmic singular, o com a mínim l'aplicació de mesures compensatòries transitòries que limitaren el grau d'asimetria del sistema. Els que saben d'això fa molt de temps que ho tenen escrit. Però a eixe objectiu no es pot arribar sense una agenda clara que costa imaginar en el context actual.

La debilitat institucional i financera de la Generalitat queda palesa en editorials i columnes periodístiques de tota Espanya i en els darrers temps ha posat els valencians com a escenari pilot d'una intervenció obligada pels anteriors deliris i per la nostra indubtable propensió cap al malbaratament dels recursos. Per si a algú li faltaven arguments vegen sinó el paperot de la GV la setmana passada en el recent CPFF arran de les factures aparegudes al calaix.

Amb una administració bàsicament ocupada en veure de quadrar el dèficit demanat per Hisenda, de planificar les pròximes amortitzacions de deute, o d'apagar els permanents focs amb proveïdors diversos, és necessari que l'empresariat pressione la GV davant una estratègia doble, tant en el terreny de la reivindicació financera, com de polítiques actives de creixement. En els pròxims anys, amb o sense crisi, els valencians ens enfrontem a continuar en el descens dels nostres índexs de benestar i davant això la societat civil -i especialment la més implicada amb el quefer econòmic- hauria d'enviar missatges nítids cap a la classe política.

És aquesta la que ha de donar exemple d'unitat reivindicativa i als nostres governants s'ha d'exigir-los que treballen per un model creïble, equilibrat i socialment més equitatiu de creixement econòmic. És imprescindible acabar amb el (des)govern econòmic bàsicament preocupat per resoldre d'allò més immediat. És necessària una agenda de política econòmica establint i prioritzant objectius concrets d'acord amb els ingressos. És necessari engegar mecanismes realistes d'avaluació de l'impacte de les inversions i de coordinació, d'aprofitament d'actius i oportunitats presents en l'economia valenciana.

De tot això en saben molt, els empresaris, i haurien de jugar un paper significatiu en la consecució d'aquestes i d'altres iniciatives. En la defensa dels seus propis interessos el seu pes sobre l'administració ha de fer-se notar, trencant de forma definitiva amb el seguidisme estèril. L'actitud immobilista esperant que la pluja escampe és una tàctica suïcida perquè mentre s'espera i no s'actua la corrent recentralizadora agreujarà aquest federalisme asimètric que de facto patim els valencians.
_______________________________________________________________________
Joaquim Cuevas es professor d'Història i Institucions Econòmiques. niversitat de València