Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

SITGES. La cadena de despropòsits dels administradors, gestors, supervisors i governants varis ha arribat a la seua fi. Les set caixes d'estalvis que van crear el BFA i Bankia es poden considerar definitivament desaparegudes. Entre elles, en lloc rellevant, es trobava Bancaixa, la centenària caixa d'estalvis valenciana, peça bàsica de l'entramat financer i econòmic autòcton, sorgida de la societat civil de la capital i comarques i destrossada, cent anys després, quan es disposa d'institucions d'autogovern per impulsar i protegir aquesta societat. Quin sarcasme!

Condicionats per la "troica" (CE, BCE i FMI), el govern central ha decidit, el Banc d'Espanya ha assumit i les autoritats comunitàries aprovaran la nacionalització del BFA i, de retruc, de Bankia. A curt termini, l'Estat tindrà la plena propietat de tots dos.

Ateses les posicions dels uns i dels altres, i descartada la fusió en peu d'igualtat amb ningú, quedaven tres opcions: la intervenció amb els mecanismes existents (FROB, FGD), que no estan preparats per a una operació d'aquesta dimensió; la intervenció amb instruments i recursos europeus, que situaven l'entitat en una òrbita de gestió i de control comunitària; i l'enfonsament per l'acció dels mercats i la consegüent i inevitable fallida. És difícil d'esbrinar quina espanta més les autoritats espanyoles i la resta d'entitats privades del sistema financer.

Arribats a aquest punt, el govern central haurà de decidir què fer amb el seu banc, Bankia. D'entrada, la neteja de l'actiu, la recapitalització i el seguiment de la reestructuració. La primera no serà fàcil i requereix un bon temps; la segona haurà de fer-la en solitari, amb recursos de l'erari públic, perquè és ben poc probable trobar socis al sector privat en les circumstàncies actuals; i la tercera implica una certa perspectiva a mig i llarg termini. En una segona fase, transcorregut un temps difícil d'estimar ara, haurà de triar entre tornar el banc al sector privat, oferint-lo a bon preu i, per tant, consolidant la socialització de les pèrdues, o quedar-se'l. El dilema admet poc dubte: la nacionalització és l'oportunitat de disposar d'una banca pública. I cal aprofitar-la. La decisió s'hauria de prendre ara.

La primera condició per transformar Bankia en banca pública amb èxit és no fer-ne una qüestió ideològica i menys partidista. La banca pública no és de dretes ni d'esquerres ni atempta contra la lliure competència. Hi ha bancs públics, per exemple, a Alemanya i a moltes altres economies de mercat.

La segona condició és estar convençut de que és factible una banca pública eficaç i eficient, capaç d'aconseguir els seus objectius i de fer-ho aprofitant de forma el més racional els recursos disponibles. N'hi ha exemples actuals ben propers; sense anar més lluny, l'ICO, a nivell estatal, n'és un i se'n troben d'altres, en altres àmbits. N'hi ha especialitzats i generalistes, en l'esfera comunitària europea, estatal i regional. Per tal d'aconseguir-ho, però, cal definir-ne molt bé les seues característiques estructurals, respectar-les i fer-les respectar. La banca pública hauria d'actuar:

1. En aplicació del principi de subsidiarietat; és a dir, oferint uns serveis financers i en unes condicions que la banca privada no vol o no pot oferir, d'una banda, i, de l'altra, ajudant a corregir les imperfeccions del mercat, que no són poques com ha evidenciat l'actual crisi.

2. Amb plena independència dels administradors i gestors respecte a qualsevol instància política; és perfectament possible i plausible establir un sistema de governança estable que garantisca aquest principi, tot i les sovint perverses inclinacions de la naturalesa humana.

3. Sense ànim de lucre, el qual és compatible amb l'actuació en condicions de mercat, no generar dèficit com a norma de gestió i garantir la solvència de l'entitat amb els corresponents excedents; no hi ha cap novetat, és l'orientació tradicional de les caixes d'estalvi.

4. Amb estricta professionalitat i rigor en tots els processos de decisió del negoci; aquest és el criteri més fàcil d'aplicar de forma immediata, atès que Bankia disposa d'un equip humà de primer nivell repartit per tot el territori i fet i acostumat a treballar amb autèntica vocació de servei a la comunitat.

5. Amb total transparència; la banca pública ha de retre comptes polítics i tècnics davant de les instàncies representatives i de control extern pertinents de forma regular i permanent, com igualment ha de mantindre una relació de plena transparència amb tota la clientela, una relació de confiança basada en la informació detallada i en la desaparició, per entendre'ns, de tota "la lletra petita".

I, finalment, un aspecte no menor: la conversió de Bankia en banca pública permetria recuperar el retorn a la societat d'una part dels seus excedents, mitjançant les institucions ad hoc existents, de les caixes fundadores del nou banc públic.

Bankia hauria de començar a actuar en aquesta línia el més aviat possible. Les indefinicions i les incògnites respecte al seu futur aniran en detriment del seu patrimoni, que ara és el de tots. Hauria d'iniciar el nou trajecte d'una manera exemplar. Una bona forma de fer-ho, per part dels nous administradors, seria revisar i anul·lar, amb caràcter retroactiu, qualsevol privilegi i prebenda atorgat als administradors i als executius, del banc actual i de les caixes originàries. D'aquells que l'han portat a la ruïna.

_____________________________________

(*) Ernest Sena és economista i ha estat director general de l'Institut Català de Finances i síndic a la Sindicatura de Comptes de Catalunya