Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

VALENCIA. Grècia acaba de fer un pas decisiu en la gestió de la seua no declarada fallida. Per un camí o per un altre, voluntàriament la majoria o forçats per decisions del govern grec la minoria, la pràctica totalitat del deute grec, bons governamentals, en mans privades ha acceptat la quitança.

Dels aproximadament 206.000 milions d'euros afectats per la reestructuració, només uns 9.000 quedaran fora de la quitança. Les pèrdues reals per als tenidors d'aquest deute -principalment bancs, companyies d'assegurances i altres institucions financeres privades-es calculen en quasi el 75% de la seua inversió. Queda pendent l'efecte sobre el deute grec en mans del sector públic, uns 144.000 milions d'euros, bàsicament a les carteres dels bancs centrals i altres institucions financeres públiques. Per confirmar-ho, els nous títols de deute grec, amb venciments a vint i trenta anys, es negocien al 20% del seu valor nominal, és a dir, amb una pèrdua actual del 80%.

Tot i les fortes resistències manifestades durant mesos i mesos, tot i la persistent negativa oficial de la troica (BCE, FMI, UE), l'obstinació del govern i de la societat grecs en fer vore que ni està ni estarà en un futur previsible en condicions de complir els seus compromisos anteriors, que la seua situació d'insolvència, per molt que no es puga declarar formalment no presentava cap dubte, s'ha acabat imposant. I ho ha fet evidenciant dues conclusions, no menors per menys sabudes.

La primera: sense quita és impossible superar cap fallida. No és la única ni suficient condició, cert, però és necessària. L'alternativa és la dissolució, la desaparició, impossible en aquest cas, amb pèrdues certes molt superiors. Tard o d'hora, i quan més tard pitjor, el creditor realista i prudent ho acaba assumint. La segona: els governs i les autoritats públiques en general disposen de marge d'acció suficient per a que una recomanació seua, que no una norma d'obligat compliment molt difícil de dictar en aquest cas, acabe produint els efectes desitjats; quan més es tarde en actuar, pitjor serà per a tothom.

Aquestes són lleis universals, de les quals òbviament el nostre país no està exempt. Les resistències i les negatives dels creditors són tan sòlides i persistents com en qualsevol altre cas; les alternatives a la seua situació, també. No es pot formalitzar, o no és gaire recomanable fer-ho, però és ben patent que una bona part de les entitats locals del país i els nostres governs autònoms tenen un problema molt greu de solvència, són clarament insolvents. Finalment, el govern espanyol sembla voler col·laborar a resoldre el problema, però o bé no sap o bé no pot o simplement, com el seu antecessor, està més interessat en la foto. Sense descartar que, aprofitant l'avinentesa, el seu objectiu principal siga absorbir competències.

Així, doncs, cal fer com a Grècia. Allà es pot i s'hi participa. Tanmateix, ací l'orientació no està gens clara. El Reial Decret Llei 4/12, que preveu la creació d'un mecanisme de finançament per al pagament dels proveïdors de les entitats locals, fixa com a primer criteri de prioritat el descompte ofert sobre l'import a pagar. Aquest criteri sembla haver passat a millor vida en seu parlamentària. Un cop escoltats els lobbies dels grans grups proveïdors (constructores, elèctriques, serveis de sanejament, etc.), el ministre del ram proclama la no obligatorietat de la quitança. Manifestació innecessària per evident però que, ben cert, rebaixa i molt el nivell de la recomanació. Com que els ens locals no tindran, segons allò previst, accés directe a l'administració dels recursos, el criteri establert no tindrà previsiblement cap virtualitat.

Tampoc està clara la quantitat i la procedència dels recursos a mobilitzar. De moment, s'ha aprovat la creació d'un fons per a pagar deutes de proveïdors d'entitats locals i comunitats autònomes. Ni la fórmula ni l'import estan definits, tot i que el govern espanyol parla d'un crèdit sindicat i d'uns 35.000 milions d'euros. La primera incògnita important és el volum del deute a afrontar, que no es coneixerà, si es coneix, fins a principis d'abril. La suma podria superar àmpliament els 35.000 milions. La Generalitat de Catalunya acaba de reconèixer un deute de 6.500 milions d'euros amb proveïdors. D'altra banda, les condicions financeres i la mateixa articulació operativa del finançament s'ha de definir amb la banca, la qual no renuncia a traure profit de l'operació.

Així les coses, els problemes de solvència del món local no es resolen canviant un deute per un altre i menys si empitjoren les condicions del deute anterior. El bon fi del fons a constituir depèn de la seua orientació i de les condicions financeres del nou deute. Tot i que servisca per a pagar a proveïdors, la finalitat bàsica i l'orientació del fons hauria de ser la millora de la solvència de les institucions implicades. Això suposa tres requisits: primer, l'autogestió dels recursos per part d'entitats locals i comunitats, amb les cauteles que es considere pertinents però sense detriment del principi d'autonomia financera; segon, un volum de recursos suficient per a permetre l'efectiva reestructuració ordenada del deute comercial; tercer, unes condicions financeres (tipus d'interès, termini d'amortització i garanties) clares i assumibles per als prestataris i que faciliten els treballs d'ajust per a recuperar l'equilibri financer i aconseguir superàvits pressupostaris.

En aquest tema, i sense que servisca de precedent, cal fer com a Grècia. Deutors i creditors, a negociar la quitança; proveïdor de nous recursos, impulsar-la i supervisar el bon fi de l'operació global.
_______________________________________________
*) Ernest Sena és economista. Ha estat síndic a la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l'Institut Català de Finances