Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

VALENCIA. Els eurobons no són una brillant idea. No ho són, i difícilment ho seran, per a aquells que ocupen una bona posició com a emissors en els mercats financers. L'emissió en comú de deute sobirà representaria per a ells pagar un preu superior pels recursos captats i córrer el risc d'afrontar un retorn de capital superior al propi, vista l'alta probabilitat d'insolvència d'alguns acompanyants. Per això s'hi oposen, per exemple, Alemanya, Holanda i Finlàndia.

És clar, tanmateix, que els eurobons són una magnífica idea per a aquells emissors que paguen un preu més alt pel diner, la famosa prima de risc, i que poden tindre dificultats a l'hora de tornar els préstecs, com s'ha pogut comprovar. Grècia, Portugal, Irlanda en són acèrrims defensors. També ho era, per cert, l'anterior govern espanyol. Fins i tot Felipe González, bon coneixedor de les interioritats europees, anunciava, a principi del passat setembre, que serien una realitat en pocs mesos. A finals d'any, però, la Comissió d'Assumptes Econòmics del Parlament Europeu es manifestava contrària a la idea ara per ara. L'actual govern espanyol passa de puntetes sobre el tema, potser per a no irritar innecessàriament la Sra. Merkel.

Com es veu, aquest instrument financer és pervers: penalitza els qui s'han guanyat una bona posició als mercats i premia els qui, per raó de la seua actuació, n'ocupen una de relativament pitjor. Podria donar-se el cas, per tant, que els primers es sentiren inclinats a relaxar-se i els segons a no esforçar-se. Arribats al punt mig entre els uns i els altres, ja no caldrien els eurobons. Es pot concloure, doncs, que, en general, els eurobons no són una bona idea.

I si els eurobons no ho són, perquè haurien de ser-ho els hispabons? Ací es parteix de la premissa que el Tresor del Regne d'Espanya és més solvent que la tresoreria de tots i cadascun dels diferents governs autònoms i que, per tant, sempre pot obtindre millors preus en els mercats, tot i les seues pròpies dificultats actuals en l'entorn europeu. A diferència dels eurobons, en aquest cas sembla que hi ha unanimitat. Entre els qui s'han manifestat sobre el tema, s'hi mostren d'acord tant aquells emissors que, per entendre'ns, ocuparien una posició meridional en termes estructurals com els del nord. Tant els qui serien més equiparables a Grècia o a Portugal com els emissors que s'emmirallen, que aspiren a ser l'Holanda o la Finlàndia del sud. Segurament les actuals angoixes de tresoreria de tothom han unificat les posicions, oblidant perspectives a mig i llarg termini.

Però aquesta no és la única diferència entre els eurobons i els hispabons. Ni tampoc sembla l'únic oblit. Els hispabons no són l'emissió en comú de deute sobirà per part de diferents emissors, cadascú des de la seua peculiaritat i amb diferents participacions. Tal i com s'anuncien, els hispabons són l'emissió de deute pel Tresor del Regne d'Espanya, pel seu compte i risc, a repartir, al seu criteri i amb les condicions pertinents, entre els governs autònoms. Tan notable és la diferència que, curiosament o potser no tant, el nou govern espanyol s'hi mostra favorable, mentre que l'anterior va combatre la idea, tot i aplaudir-la a nivell europeu.

En efecte, el ministre d'Economia i Competitivitat s'acaba d'apuntar a la proposta dels hispabons. En seu parlamentària ha fet seua la idea apel·lant a dues raons de pes i a una finalitat important. Les raons: la imprescindible solidaritat entre totes les administracions públiques i la voluntat del govern d'ocupar-se de totes elles, sense permetre'n que caiga cap. La finalitat: no penalitzar unes autonomies respecte d'altres. Certament, no cal ser un competent hisendista ni un experimentat negociador amb Madrid ni tindre massa memòria per a saber que, quan des del govern central s'apel·la a la solidaritat, més val protegir la cartera perquè sempre acaben pagant els mateixos; quan el ministre anuncia que no permetrà problemes greus de tresoreria als governs autonòmics, només cal mirar el mapa polític per comprovar que està tranquil·litzant els seus companys de partit i enviant un missatge cordial als qui pretén tindre com a amics prioritaris. Els hispabons són, de fet, una nova versió actualitzada i molt concreta del cafè per a tothom.

Com es veu, els hispabons són tan perversos com els eurobons: no inciten al rigor i l'administració eficient, impliquen una major dependència financera del govern central, minorant encara més l'autonomia política, i no aporten res, ans al contrari, al necessari anivellament dels desequilibris fiscals entre els territoris estatals.

Demanar un crèdit al banc o als mercats és un acte valent d'autoafirmació personal o institucional. Valent perquè suposa obrir-se sense subterfugis davant del prestamista, explicant-li fil per randa passat, present i futur. Un acte d'autoafirmació, doncs, sense figures interposades que enterboleixin la pròpia personalitat. En definitiva, com diuen els castellans, "que cada palo aguante su vela".
___________________________________________________
(*) Ernest Sena es economista. Ha estat síndic a la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l'Institut Català de Finances.