Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

VALENCIA. La línia ICO per a entitats locals (Real decret llei 8/2011), en vigor la segona meitat de l'any passat, ha estat un fracàs. El miler d'operacions realitzades suma 967'7 milions d'euros, el 28'5% dels 3.400 milions disponibles. En el cas valencià, per exemple, els préstecs signats, al voltant del 15% del total en nombre i en import, només han arribat a un 18% de les prop de nou-centes entitats locals existents.

D'altra banda, la presidenta de la Federació Valenciana de Municipis i Províncies (FVMP) acaba d'anunciar que uns 80 ajuntaments valencians podrien estar en fallida. És a dir, la seua situació estructural els impedeix i els impedirà fer front al pagament dels seus deutes. Dit d'una altra manera, amb els ingressos actuals i previsibles no podran satisfer les obligacions ja contretes. Es tracta d'una insolvència definitiva i potser cal recordar que de les situacions d'insolvència, definitiva o temporal, estructural o conjuntural, fallida o suspensió de pagaments, ara concurs de creditors, no se n'ix mai, quan s'aconsegueix eixir, amb un passiu igual o superior al d'abans. Les insolvències serveixen per fer net o per morir, que no és el cas dels ajuntaments. Les figures de la quita o quitança i l'espera o ajornament són les eines que permeten sobreviure, si alhora es posa ordre en l'organització.

Aquesta línia de crèdit de l'ICO tenia més de façana i de propaganda que d'instrument útil per a rebaixar el deute de les entitats locals i ajudar a recuperar la seua solvència. Els inconvenients afectaven a les quatre característiques principals de tot préstec: la finalitat, el termini, el tipus d'interès i la garantia.

Els préstecs tenien per finalitat la cancel·lació de deutes per subministraments, realització d'obres i prestació de serveis. Les restriccions bàsiques eren la preferència per deutes amb pimes i autònoms i l'antiguitat del deute. A més, la disponibilitat dels recursos, la gestió dels pagaments, es treia de les mans de les entitats locals en una mostra de desconfiança i es passava al banc intermediari. Tot plegat suposa la no disminució del deute global de l'entitat, substituint-ne un per un altre. En definitiva, es manté el nivell d'insolvència amb un doble agreujant: un cost superior i un retorn totalment captiu.

El primer i gran error de la línia és, doncs, no permetre, via negociació amb els proveïdors, una disminució real del deute mitjançant la quita habitual d'aquestes situacions. Davant d'una insolvència que no se sap quan ni com acabarà, qualsevol creditor prudent acceptarà liquidar el seu crèdit de forma immediata amb un cost encara assumible.

El segon error es demostratiu de la ignorància o de la intenció real de qui ha dissenyat i aprovat la línia. Els préstecs s'hauran d'amortitzar en un termini màxim de tres anys, sense possibilitat de carència i amb restriccions per a cancel·lacions anticipades. Aquestes condicions, a més de fer no assumible l'operació en el context actual de l'administració local, obliden la necessària temporalitat requerida per a refer l'entitat i recuperar la solvència perduda. En fallida i en concurs de creditors, el deute renegociat, és a dir, inferior a l'anterior, s'acostuma a retornar en terminis entre deu i quinze anys.

Els préstecs d'aquesta línia abonen un tipus d'interès de mercat. De mercat, sense més consideracions. Sense considerar, per exemple, la situació de penúria dels ajuntaments que els sol·liciten o sense considerar la finalitat no lucrativa de l'entitat prestamista ni el cost mig real dels recursos de que disposa. En qualsevol cas, un tipus del 6'5% anual, a títol d'exemple, sempre serà superior al cost de finançament via proveïdors, ni que es tinga en compte, que no cal perquè no es fa efectiu, l'interès de demora per superar el termini legal de pagament. O sempre serà superior al tipus que s'acostuma a pagar pel retorn dels deutes en situacions de concurs. Però, com es costum, l'ICO beneficia més l'intermediari que el prestatari. Aquest és, i no és menor, el tercer gran error de la línia.

Per fi, l'últim error és la repetició d'un anterior amb un vestit diferent: és el de les alegres bestretes del govern Zapatero, els lliuraments a compte dels exercicis 2008 i 2009, que l'anterior vicepresidenta del govern central reclamava fa poc. Aquests préstecs tenen com a garantía la participació dels ajuntaments en els tributs de l'Estat; és a dir, una part no menyspreable dels seus ingressos futurs. Davant de qualsevol incompliment amb l'ICO, el ministeri d'Hisenda farà l'oportuna i automàtica retenció. Això configura els préstecs, en definitiva, com una nova bestreta. Ara, però, amb els interessos a pagar a una empresa estatal i sense opció a negociar.

El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques ha ofert als representants d'ajuntaments i governs autònoms una línia de crèdit de l'Institut de Crèdit Oficial (ICO) que permetrà fer front als pagaments pendents amb proveïdors. Cal desitjar que l'un i els altres aprenguen dels errors passats i, en la mida del possible, perquè és d'humans equivocar-se, no els repetisquen. En cas contrari, la foto i el titular del diari poden quedar molt bonics, l'ICO fer un altre bon negoci i els administradors de les institucions respirar de la seua angoixa durant uns dies. La seua solvència, però, la de les institucions respectives, quedarà intacta: o siga, amb perspectiva més negativa, seguint la terminologia a l'ús.
_______________________________________________
*) Ernest Sena és economista. Ha estat síndic a la Sindicatura de Comptes de Catalunya i director general de l'Institut Català de Finances