VALENCIA. Què ha canviat? No ho ha fet la condició de milers de famílies, amb un o més dels seus membres a l'atur des de fa temps; tampoc ho ha fet la situació financera de tantes i tantes empreses i autònoms, amb l'accés al crèdit bancari tancat i barrat; ni tampoc ha vingut l'alegria als mercats majoristes de productes agrícoles, on continuen pagant-se preus que no cobreixen els costos de producció. Tot això, i molt més, no ha canviat. Segueix formant part del negre panorama econòmic ja conegut.
Així, què ha canviat, per al president? Potser ho ha fet la seua percepció de la realitat i la seua necessitat d'acceptar-ho públicament. Potser ja toca assumir que la institució del Govern dels valencians està en fallida tècnica; potser ja toca acceptar que, a més de la pèrdua de milers de llocs de treball i d'empreses, l'economia valenciana s'ha quedat sense l'entramat imprescindible que constituïen les entitats de crèdit pròpies; potser ja és el moment de no girar l'esquena davant de tota una generació de joves sense feina i la següent amb nivells de fracàs escolar tercermundistes; potser ja és el moment d'acceptar la manca total d'autoritat moral de la institució que representa, amb el seu anterior president en judici públic i amb el jutge reclamant-li bones maneres. Ras i curt, potser el president ja veu on ha portat el camí seguit els darrers quinze o vint anys: a la crisi més profunda de la societat valenciana d'ençà l'any 39 del segle passat.
I què és el que no ha canviat? No ha canviat l'orientació de la cosa pública. Fa també pocs dies, un conseller del Govern valencià es permetia apel·lar a la propera recuperació de la condició de "referent per a Espanya i per a Europa". És a dir, la reiterada cançó sobre l'inexistent país de les oportunitats i de l'excel·lència que el temps s'ha encarregat de demostrar, per si encara calia, que no era altra cosa que propaganda, discurs buit i fatu.
El panorama és desolador i les expectatives venen representades per una altra imatge recent: la del president madrileny de Bankia rebent al carrer, amb la mà a la butxaca, al president dels valencians. La displicència del gest es confirmaria tot seguit en el contingut del seu discurs i en les respostes als requeriments dels empresaris. És el que hi ha: indefensió i dependència totals.
I, doncs, què cal canviar? Sembla ben evident que la dimensió i la profunditat del problema requereix un canvi substancial d'orientació que vaja molt més enllà d'uns quants pedaços més o menys incoherents per a tapar forats cada cop més grans i d'una hipotètica ajuda des del centre, que sempre serà escadussera i mai generosa ni, menys, gratuïta.
Així les coses, la societat valenciana està necessitada d'una orientació, d'un lideratge fort, clar i coherent. Fort, per a que la seua inqüestionable autoritat moral facilite l'acceptació i el seguiment; clar, per a que el seu discurs i la seua acció siga capaç de generar il·lusió col·lectiva i noves iniciatives socials; i coherent perquè transforme en fets allò que diu, reclama i promet. Aquesta orientació hauria de donar resposta a les tres grans qüestions que configuren la crisi social actual: en primer lloc, el sanejament de la vida, les actituds i els comportaments públics, allunyant i dificultant tota mena de corrupteles i vicis; en segon, el sanejament de les finances públiques valencianes, redefinint el marc d'actuació de tota l'administració pública pròpia i prioritzant l'aplicació dels recursos al redreçament de l'estructura productiva real i a la millora dels nivells d'ensenyament, investigació i innovació; i en tercer lloc, l'articulació d'una relació financera amb el govern central equilibrada, en la que, per primera vegada en la història, l'objectiu bàsic siga la utilització dels recursos generats per la societat valenciana en benefici dels valencians.
Finalment, què és el que no canviarà? És arriscat afirmar-ho, però cal assumir el risc: no canviarà la mentalitat, la predisposició, l'actitud i l'aptitud, la capacitat d'orientar, de liderar, la manera de fer dels actuals governants. És una qüestió purament biològica: un no canvia d'un dia per l'altre i menys a partir d'una certa edat. Per portar a terme un bon govern, un govern capaç de superar la greu crisi social del país dels valencians, cal un nou govern. Un nou govern que estiga format per homes i dones honrats, amb capacitat de treball i de gestió contrastades i amb independència de criteri respecte a opcions partidàries. Un nou govern al qual totes les forces polítiques representades a les Corts donen la seua conformitat i sobre el qual exercisquen el seu control, com correspon a una societat democràtica. Un govern de consens total que pose per davant els interessos generals dels valencians a qualsevol de particular, per molt legítim que siga.
Potser és demanar massa. Però, com diuen al meu poble, per demanar que no quede. La circumstància històrica ho requereix.
______________________
Ernest Sena es economista
Ernest, us felicito per la vostra clarividència i pel bon valencià que useu.
Valentia, opinió molt sincera, i clara, articles com aquest no hian gaires, tot el meu aplaudiment
Tu email nunca será publicado o compartido. Los campos con * son obligatorios. Los comentarios deben ser aprobados por el administrador antes de ser publicados.