Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

SITGES. Un bon grapat d'ajuntaments són insolvents i estan en fallida. La crisi també els ha afectat, reduint dràsticament els seus ingressos. Però no és la única causa. Com tampoc ho és el seu sistema de finançament, assenyalat sovint com l'origen de tots els seus mals; el ben cert és que el sistema es pot gestionar de moltes maneres i no totes condueixen al dèficit . Cal parlar, també ací, d'una gestió molt deficient i de vegades irresponsable per part de batlles, regidors i gerents, per als quals potser caldria pensar en la seua inhabilitació permanent per a ocupar càrrecs públics.

El quadre és conegut: ingressos ordinaris insuficients per atendre les obligacions ordinàries, sense cap expectativa de millora a curt i mig termini, arrodonit per un endeutament excessiu, de proveïdors i financer, al qual és impossible atendre en els termes convinguts.

Els ajuntaments fan mans i mànegues per superar la situació, ajustant despeses i mirant d'obtenir ingressos extraordinaris. Aquells que estan literalment atrapats pels deutes no podran aconseguir-ho. I, el que és més greu encara, molts estan fent la bola més grossa, ampliant el deute, per exemple, per a pagar interessos de crèdits anteriors.

L'únic suport material que han rebut fins ara ha estat una línia de crèdit per a pagar proveïdors establerta pel govern central a traves de l'ICO i tot just ara finalitzada amb una escassa utilització. És a dir, més del mateix: més deute, no per rebaixar-lo sinó per incrementar el ja existent. Amb l'agreujant afegit d'un cost molt superior, la hipoteca d'ingressos futurs i una tramitació carregosa.

Certament, aquest no és el camí de salvació requerit. Els ajuntaments en fallida -caldrà definir a partir de quin nivell d'endeutament total es considera aquesta-necessiten, per entendre'ns, d'un pla "a la grega". De forma immediata, s'ha d'articular a nivell estatal un pla de sanejament d'ens locals amb un triple objectiu: ajust, quitança i reconversió. Si s'ha fet per a Grècia, res hauria d'impedir que es puga fer per als ajuntaments del país.

El pla ha de ser fruit de la cooperació dels tres nivells de l'administració: l'estatal, dotant el fons necessari i fixant-ne els criteris generals de funcionament; l'autonòmica, aprovant els programes de sanejament de cada ens local, distribuint els fons i supervisant estrictament la seua aplicació i els resultats obtinguts; per fi, cada ajuntament ha de proposar el seu programa i dur a terme el sanejament requerit en el termini i les condicions fixats.

El triple objectiu indicat és alhora el camí ineludible i inajornable per a recuperar la salut financera local. Cal, en primer terme, fer l'ajust necessari entre ingressos i despeses fixant un horitzó de dèficit cero a la fi del programa de sanejament. Per la banda dels ingressos, cal una gestió diferent, estructural i no conjuntural, de les fonts existents i aprofundir en la repercussió a l'usuari del cost de molts dels serveis prestats. Per la banda de les despeses, és evident que tampoc els ajuntaments poden facilitar la felicitat permanent a tothom; per tant, cal redefinir el marc competencial i de serveis, reestructurar els sobreequipaments i tenir molt present els costos dels serveis i del manteniment de les inversions.

En segon terme, s'ha de concloure i d'acceptar que en molts casos no hi ha solució viable sense quitança. Els proveïdors, tots els proveïdors, grans i petits, de tota mena de bens i de serveis, han d'acceptar la corresponent quitança a canvi de recuperar la resta del deute. De forma transparent i general, aquest requisit ha de ser condició necessària per a la disposició dels fons. És inadmissible substituir un deute per un altre, augmentant-ne el primer directa o indirectament.

La reconversió del deute financer és la tercera línia d'actuació. Les entitats de crèdit, a canvi de regularitzar les situacions de morositat o d'impedir noves dificultats, han de facilitar l'allargament temporal del deute amb les carències necessàries, mantenint la resta de condicions inicials de cada operació de crèdit.

Capítol a part mereix la consideració dels deutes entre les entitats locals, siga quina siga la seua situació financera, i la resta d'administracions. D'una banda, l'Estat ha de fer la seua quitança, assumint els errors interessats de càlcul del govern central i deixar de reclamar als ens locals les bestretes de fons de l'any 2009. Per molt que se'n beneficiaren aleshores, sembla clar que no tenien alternativa. De l'altra, els governs autònoms haurien de trobar amb celeritat els mecanismes per a equilibrar els seus comptes amb els ens locals i deixar de ser una càrrega addicional.
___________________________________________________
(*) Ernest Sena es economista. Ha estat síndic a la Sindicatura de
Comptes de Catalunya i director general de l'Institut Català de Finances.