Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

SITGES. Ha arribat l'hora. Ja no es pot esperar més. El cicle polític no pot continuar condicionant negativament l'activitat econòmica. No hi ha marge per a ajornar decisions a una nova cita electoral. Cal exigir del partit escollit per governar l'Estat que no caiga en aquesta temptació. Contemporitzar fins les eleccions d'Andalusia, el març vinent, seria la catàstrofe definitiva.

Ha arribat l'hora de deixar de buscar les causes i els culpables de la crisi. Ja està tot prou clar. Ja n'hi ha prou de lamentacions i de retrets. És l'hora d'actuar, de governar, de prendre les decisions que cal per a fer net amb la situació actual i eixir-ne amb bases sòlides i duradores.

Ara per ara, la crisi té un doble eix: la crisi del deute i la crisi financera. Totes dues conflueixen en una crisi de solvència que provoca la desconfiança generalitzada. S'estén i es consolida la sensació de manca de solvència general, com si ningú, o cada vegada menys gent, estiguera en condicions de pagar el que deu, de ser capaç de complir adequadament allò a què s'havia obligat.

La crisi del deute és la crisi de l'administració pública construïda al llarg dels últims trenta-cinc anys: una enorme i omnipresent estructura que havia de donar resposta ràpida i satisfactòria a totes les necessitats, sempre creixents, de les persones i de la societat. Fent-ho, a més, sense tocar massa la butxaca del contribuent. La conseqüència és el dèficit crònic i el recurs permanent, any rere any, a l'endeutament. La bombolla cada vegada més grossa arriba un moment que esclata: quan es pronuncia la diferència entre ingressos i despeses públiques i qui l'ha de cobrir, via endeutament, dubta raonablement de la capacitat de retorn del deutor.

La resposta és l'ajust: menys despeses i més ingressos. L'horitzó a curt termini és la dràstica reducció del dèficit; l'horitzó a mig termini ha de ser el superàvit. Cal disminuir el deute públic i això, eliminada l'opció de quitança pel creditor, només s'aconsegueix amb superàvit i estalvi públic.

El superàvit pressupostari implica donar pas, des d'ara mateix, a un nou model d'administració pública. Cal una administració propera, àgil i eficient que, amb menys recursos de tota mena (personals, materials, financers, institucionals) dels que ara absorbeix, puga garantir l'exercici del principi d'igualtat d'oportunitats i la protecció dels desafavorits de la societat, alhora que donar suport a la competitivitat del sistema productiu. Això vol dir, des d'ara mateix, menys centres de poder, menys servidors públics més competents i ben pagats i menys serveis universals gratuïts.

Es pot parar el colp amb mesures lineals més o menys espectaculars, però la seua incidència serà molt efímera. Per a entendre'ns, cal reduir significativament l'estructura administrativa (des de la local fins l'europea) i cal fer net a la funció pública allà on rau, per tot arreu, la incompetència, la ineficiència i el meninfotisme. No hi ha pitjor organització productiva que una elefantíaca desmotivada.

La crisi financera és la crisi del crèdit bancari, la crisi bancària, l'origen de la qual està en l'esclat de la bombolla immobiliària i l'aprofundiment actual en la crisi del deute públic. La banca, tota la banca i no només alguna petita entitat, està plena de forats. S'ha convingut, però, a nivell europeu, en donar un termini per a la seua recapitalització amb recursos privats abans de la intervenció pública. El ben cert és que no hi haurà recapitalització privada sense la prèvia eliminació dels actius tòxics dels balanços i difícilment els organismes públics es faran càrrec de tota la banca. Cal crear l'instrument idoni per a fer la neteja, sota control públic però sense que el resultat de la seua gestió represente una nova càrrega al pressupost.

Superar aquesta situació és condició sine qua non per a que el crèdit torne a fluir amb una certa normalitat cap al sistema productiu, petites i mitjanes empreses en particular. La normalització del crèdit bancari i la reforma del mercat de treball són els dos aspectes clau per a la creació d'ocupació, sense la qual no hi ha sortida de la crisi.

Ajust fiscal profund i mesures d'incentivació del creixement econòmic en època de profunda crisi no són fàcilment compatibles. Aquest és, però, el difícil equilibri en el qual s'han de moure ja els governs, tots els governs, dels locals a l'europeu. Difícil equilibri, però necessari transitar-ho des d'ara mateix. De fet, ja fem tard.
_____________________________________________________________________
(*) Ernest Sena, economista. Ha estat síndic a la Sindicatura de Comptes de Catalunya