Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El 'problema valenciano' en medio de la contienda catalana
  
• Asante Sana!
• El silencio educativo

SITGES. El poder central i els bancs han trobat, en la crisi financera, el moment i la raó idonis per a eliminar les caixes del nostre sistema financer. Aquestes, cal dir-ho, han facilitat les coses al donar motius sobrats en la immensa majoria dels casos.

Ara, el que queda de les caixes és simplement bancs. La paradoxa és que les caixes sempre havien volgut ser bancs, però mantenint la seua singularitat institucional. Bancs per a operar i competir sense restriccions; bancs per a expandir-se i créixer sense limitacions; bancs, fins i tot, per a poder comprar altres bancs... però, per entendre'ns, sense junta general d'accionistes a la que retre comptes ni mercat al veredicte del qual sotmetre's. Aquesta aspiració no fou mai ben vista ni pels autèntics bancs ni pel supervisor. Els equilibris de poder, tanmateix, permeteren a les caixes continuar en el seu propòsit i guanyar quota de mercat.

La tensió havia d'esclatar. La crisi de solvència, que afecta per igual a bancs i caixes, fruit de la crisi immobiliària i de la crisi financera internacional, n'ha estat el detonant extern últim. Les causes, però, venen de més lluny. N'hi ha de pròpies, internes de les caixes, i d'alienes. Fins i tot es pot establir, com a hipòtesi de treball, una possible seqüència de causes que han facilitat arribar al moment actual. Ací està.

Primer: Intervencionisme polític. Per a actuar com a bancs, les caixes tenien un sistema de governança atípic, fora de mercat es podria dir. Teòricament, en mans de les institucions fundacionals: públiques, i per tant sotmeses al control polític, o privades, obsoletes i fàcilment instrumentalitzables per poques persones. De fet, les caixes estaven en mans dels seus equips directius, amb forta tendència a la cooptació i l'endogàmia.

Aquesta atipicitat es va pretendre resoldre posant les caixes a disposició dels governs autònoms i locals, els quals van dissenyar els òrgans de govern i van designar la majoria dels seus membres. El sistema de quotes polítiques va inundar les caixes. Vista l'experiència, ha estat pitjor el remei que la malaltia.

Segon: Gestió subordinada. Sense entrar en la seua competència professional, els gestors s'han sotmès a les directrius polítiques dels qui els havien nomenat i dels seus superiors polítics. En molts casos públics i notoris i, a ben segur, en multitud d'altres menors, les decisions dels gestors han estat condicionades pel criteri i la relació política dominant i no pel rigor i la independència professionals. Tard o d'hora, els actius i els comptes de resultats ho havien de patir.

Les excepcions d'aquesta regla, ben comptades, han estat aquelles poques entitats que, per l'entorn i pel seu enorme o minúscul tamany, inclinaven la intervenció política més per l'omissió que per l'acció. Continuen sent exemple de bona gestió, amb independència de la dimensió.

Tercer: Supervisió deficient. La vigilància sobre la governança de les caixes compet a les autoritats autonòmiques, les mateixes que intervenen en la composició dels òrgans de govern i en el nomenament de la direcció i que, massa sovint, orienten, quan no dicten, les grans i no tan grans inversions de les entitats. Ser jutge i part alhora no ha estat mai un bon mètode de control: així han anat les coses també aquesta vegada.

Per llei, el Banc d'Espanya ha de promoure el bon funcionament i l'estabilitat del sistema financer i supervisar la solvència i el compliment de la normativa específica de les entitats de crèdit, altres entitats i mercats financers la supervisió de les quals se li ha atribuït.

És ben coneguda l'alta qualificació i el rigor professionals dels equips d'inspecció del Banc, a traves del treball dels quals l'autoritat supervisora pot conèixer i coneix, al detall desitjat, la situació d'una entitat. Les seues recomanacions, d'altra banda, són llei: és a dir, no és gens recomanable no atendre-les.

És molt dubtós que la inspecció no s'haja realitzat correctament per a tot un sector, les caixes per exemple, en els últims quinze anys, també per exemple. L'evidència va més pel camí de que els òrgans de govern del Banc han obviat, en més d'un i dos casos i per més temps del convenient, els resultats de la inspecció. La raó és difícil de saber. Es podria establir la hipòtesi, potser una miqueta arriscada és cert, que a algú li convinguera aplicar, a mig-llarg termini, el principi de "quan pitjor, millor".

Quart: Concentració i uniformitat institucionals. Els darrers trenta anys, per posar un període ampli i divers, el supervisor s'ha mostrat sempre partidari de la concentració bancària i ha aprofitat totes les ocasions que se li han presentat per a promoure-la. Les raons d'aquesta dèria han esta molt variades i no sempre referides al tamany com a factor d'eficiència i competitivitat. Les caixes s'havien defensat bé fins ara d'aquest impuls; quan es requeria, alguna gran absorbia una altra menor amb problemes, sense massa escarafalls. Les fusions responien més aviat a projectes de "grandeur" governamental que no empresarials.

D'altra banda, fa molts anys que la duplicitat d'institucions bancàries, bancs i caixes, no és ben vista arreu. Tampoc pel supervisor estatal. Raons n'hi pot haver moltes, sense descartar la defensa de la solvència a vigilar. El cert, però, és que, en determinades instàncies centrals, l'existència de les caixes era com una pedra a la sabata.

A no oblidar que, en aquest punt de la seqüència, el supervisor disposa almenys d'un magnífic aliat: els grans bancs, la predisposició dels quals a l'oligopoli és ben coneguda i no menor que en qualsevol altre sector econòmic.

Cinquè: Centralització política. En la majoria dels casos, per l'intervencionisme i per la gestió subordinada, les caixes s'havien convertit en instruments de poder dels barons territorials dels dos grans partits espanyols, atorgant-los un marge de maniobra addicional i independent dels pressupostos públics i dels òrgans centrals dels partits. Les altres, eren considerades com a possibles eines de poder autònom front al poder central.

La concentració i la interterritorialitat limiten el possible ús d'aquests instruments. Curiosament, les entitats que han eixit més mal parades en el procés de sanejament han estat les que han pretès mantindre un principi d'unitat territorial. I no és menys curiós ni simptomàtic que govern i oposició, el bipartidisme espanyol, actua totalment d'acord en aquest tema. L'oposició ha criticat el tempo, però no els objectius, els criteris i l'instrument d'actuació. Són els signes dels temps; sobretot dels que estan a punt de vindre.

Tot plegat, no deixa de ser una hipòtesi de treball. El ben cert, però, és que administradors, gestors, supervisors i governs autònoms i locals tenen la seua quota de responsabilitat en la fallida d'unes caixes d'estalvi i en la fàctica desaparició de totes elles del nostre sistema financer. Tot i que, formalment, algunes continuaran existint. Esperem que la seua obra social torne als orígens fundacionals, ara dissortadament ben actuals, i deixen de ser instruments de màrqueting bancari.
_______________________________________________________________
(*) Ernest Sena es economista. Ha estat director del Servei d'Estudis de la Borsa de València i últimament síndic a la Sindicatura de Comptes de Catalunya