Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• Economía incumple con Unión Gremial el criterio que aplicó para excluir a Anged del Observatorio
• El 'problema valenciano' se cuela en Madrid
• A quién le sube y a quién le baja los impuestos Joan Ribó

VALENCIA. Potser siga un excés emprar la paraula ‘plaça' per a qualificar el significat urbà d'un espai vacant, amortitzat, perifèric en el XIX però, que fou ràpidament envoltat per un creixement urbà totalment consolidat a mitjan segle XX. El significat d'una porció absent d'una ciutat compacta amb forma de pastís.

El significat d'un buit esdevingut central, un accident anòmal, que destorba per no dir impedeix, el funcionament integral i integrat del conjunt de la ciutat. El significat d'un recinte especialitzat que l'evolució del seu ús no precisa i pot convertir-lo en innecessari i que, amb eixa expectativa, la ciutat sencera el considera un espai d'oportunitat, així reconegut des de 1988, quan el Pla General li va assignar l'ampul·lós i il·lusionant nom de "Parc Central" pres, no cal dir-ho, del mític referent novaiorquès.

De bestreta, potser els hi he de demanar perdó, però la tria està feta a plena consciència, per ser el significat adient per a entendre el paper estratègic d'aquest espai, davant la situació actual. Si els teòrics de l'urbanisme han sabut definir recentment una nova categoria urbana en negatiu, els no-llocs (en castellà, el terme ‘no-lugares' ha tingut prou predicament), que ha aplegat a fixar-se amb relativa facilitat i rapidesa entre el món professional i un imaginari col·lectiu prou ampli (les arts plàstiques, amb el lletgisme provocador i pertorbador de performances, instal·lacions i fotografies, han ajudat molt) gràcies a la contundència i significat del ‘no', que apuntala una paraula tant poc substanciosa, genèrica i inconcreta com és la de ‘lloc',... la qualificació ‘en positiu' de llocs de vertebració urbana, espais d'encontre, intercanvi i identificació cíviques, no té millors definicions denominatives que els històrics noms i significats de Plaça o Carrer. Per això no es cap disbarat reivindicar-ne el seu ús per al cas que ens ocupa.

Un parc, dins dels reduccionismes utilitaris i formals de l'urbanisme, massa vegades està concebut com una simple taca (zona) verda, el rastre físic del compliment d'uns estàndards legals per habitatge o per habitant. Són rares les ocasions, en particular en els esquemes de nou creixement urbà, on es dosifiquen i implanten amb criteri estructurant, integrador i multifuncional al servei d'aquella trama urbana per la qual computen. Per contra, no hauríem de permetre'ns el luxe de desaprofitar les capacitats i potencialitats urbanes d'aquests nous espais lliures que, segons el meu parer, sempre haurien de ser estructuradors i si, a més a més, ‘poden ser verds' millor, però sense que aquesta caracterització, diguem-ne vegetal, tot i ser important, haja de ser crucial, ni tan sols prevalent.

Un parc estratègicament situat, sempre que es puga, cal que siga Plaça o Carrer-saló, com sens dubte ha esdevingut socialment i funcionalment el Parc del Túria (amb tots els defectes i segurament sense pretendre-ho, per això encara té capacitat de potenciar-se molt més), una avinguda verda que recorre d'oest a est tota la ciutat, reconvertint-se de frontera de la perifèria a eix vertebrador i d'aglutinació d'una urbs crescuda a pedaços més enllà del riu que la va nodrir.

I el Parc Central, al seu torn, flanquejat per lots urbans consolidats que han viscut quasi centenàriament separats i d'esquena els uns dels altres, cal que siga, primer de tot, per damunt del concepte ‘parc', Plaça Central, punt d'encontre, de dotació i mirall de tots ells. Un concepte, lògicament matisat per qüestions d'escala, ateses les seues grans dimensions a considerar.

La Plaça Central, és una plaça que ens és urgent, que no pot esperar indefinidament ni admet més demora, on les necessitats urbanes a satisfer no són tan elàstiques ni abstractes com les aparentment fixes d'una zona verda respecte del compliment numèric d'uns estàndards legals, i que, contràriament a elles no poden satisfer-se a bocins, ni justificar-se amb presses polítiques, presoneres d'una promesa mal treballada, que porten dècades venent-nos com immediata i que ara volen donar per suficientment satisfeta (tot i la seua parcialitat, la presenten com un meritori avanç del futur!) de cara a les properes eleccions.

La situació, que per alguns ja ens era irreal en temps de vaques grosses, ha canviat radicalment i ha passat a ser-ho també per als munyidors de l'operació, però aquests es resisteixen a (o són incapaços de) traduir els canvis en termes pràctics i estratègics. S'ha de dir ben clar: no hi ha perspectives de retransformació d'aquest espai com a mínim d'ací a 20 anys, cosa que sumada als 25 del Pla General significa mig segle de prendre'ns el pèl (si seguim vius).

No és de rebut, per a sobre, encolomar-nos el fragment d'un projecte global de jardí, sense continguts ni identitat ni integració urbanes, en crisi des del moment en què estava concebent-se (ho sent, premiada senyora Gustafson) i a preu desorbitant. Una nova herència, amb endeutament inclòs, de qui predica austeritat, però, com porta gravat al seu ADN fer-ho tot ‘a lo grande', desconeix el vertader significat del terme equivalent que, aliè a la volubilitat de les conjuntures, s'aplica en les disciplines urbanes i mediambientals amb el nom de sostenibilitat.

Els màxims gestors d'aquesta València, instal·lats ben a gust en el papanatisme més ignorant, la supèrbia i el menyspreu, sols tenen ulls per vore postals, desconeixen estratègies concurrents i rebutgen sinèrgies participatives en la tasca cívica, culta i social de fer ciutat. D'un parc sols ‘veuen el bosc' impedint-los-hi copsar la ciutat on s'ubica i les persones a qui ha de servir.

Si deixem de banda alguns parcs històrics que estan sotmesos ben justificadament a unes regles d'interpretació, gaudi i preservació molt particulars i acurades (Monfort i Botànic, p.e.), València està especialitzada en ‘mitjos parcs anòmics', incomplets, a l'espera de segones parts que mai apleguen, de les que no se'n parla o, encara pitjor, a la callada, estan veient-se impossibilitades d'aplegar mai a rams de beneir atesa la consolidació activa de greus impediments (els parcs de Benicalap, de l'Oest, de Marxalenes, de les Hespèrides, de Vivers, i fins i tot la renovació parcial dels Jardins de l'Antic Hospital, en pla sainet inacabat, en són exemples). No han copsat la responsabilitat d'integració urbana, de plaça, que tenen aquests espais respecte del seu perímetre i els barris del voltant.

I ara, li toca el Parc Central! Amb totes les exigències i expectatives que aquest espai concita, n'ha de ser l'enèsim cas?

No necessàriament hauria de ser així, hauríem d'estar a temps de corregir-ho. Amb la gran quantitat de diners que s'està barallant invertir en la vessant oriental o de Russafa, i més encara si ens remetem a tots els ‘endeutables' per la societat gestora, n'haurien de sobrar per a replantejar-se radicalment el projecte i executar-lo sense retard, des d'unes premisses més realistes i integrals, tot i que conduisquen a propostes conceptuosament i formalment menys convencionals i més agosarades.

Em referisc a la necessitat objectiva ('realista') de replantejar el tema des de l'acceptació de les actuals servituds ferroviàries, vies i estacions. Aquestes ens van a acompanyar per dècades encara que minve progressivament la seua repercussió (eliminació, depressió o soterrament d'alguna de les plataformes circulatòries, p.e.) i no deixen de ser conseqüents amb el context originari del recinte (o a l'extrem contrari, sembla raonable extirpar, com ara es preveu, les arrels ferroviàries de les arquitectures històriques que s'ha decidit mantenir o reconstruir?).

Es tractaria de replantejar-s'ho a la fi de no renunciar ni demorar una solució solvent al veritable repte urbà d'aquest ‘buit pre-ocupat': reintegrar a través seu la ciutat que l'envolta, generant un fòrum convergent dins d'una continuïtat/connectivitat respecte del seu perímetre.

La manera d'aconseguir-ho podria ser molt diversa, però segurament passaria per variar artificialment els nivells del terra, generant una nova topografia, un nou ‘tossal' al bell mig d'aquesta ciutat plana, per sobre de les servituds ferroviàries. Amb un graonament de les plataformes elevades que facen falta, estancials, amb més o menys superfície de cobertura i lleugeresa constructiva i material, emprant recursos estètics i plàstics de Land Art i les ajudes tecnològiques i mecàniques que siguen imprescindibles,...

Quant a criteris, ja s'han avançat: de manera adaptable a les vicissituds que en el futur es puguen donar; primant, segons siga necessari, el concepte Plaça sobre el concepte Jardí, sempre en favor de l'encontre cívic i les dotacions socioculturals dels barris circumdants i, amb això, de la ciutat en el seu conjunt; i, assolint l'actuació en un termini raonable, però de manera completa, no fragmentària ni parcial, segons les utopies del S. XX que ja són història i que Barcelona tantes vegades ens ha demostrat possibles, quan ha sabut refer-se sobre (i vencent) antics disbarats.

No sé que els hi semblarà aquest discurs propositiu, segurament condemnat a l'ostracisme per ‘extemporani o inviable'. Però preferisc equivocar-me i sotmetre'm a la crítica que recrear-me amb indignada complaença contra l'autisme creatiu d'un parc previst que mai serà realitat; els passants ferroviaris d'Àlvarez Cascos i de José Blanco, l'un més desgraciat que l'altre i ambdós totalment amortitzats pel relativisme d'Ana Pastor i la condescendència de Rita Barberà; l'estereotip enginyeril de perifèria que dominava la difunta Estació Central soterrània; el maquillatge mal adobat ‘d'arquitectura d'autor de reconegut prestigi' que, amb un poc de sort, no aplegarà a construir-se; les carències i falsedats d'intermodalitat que s'amagaven entre tecnicismes; l'arrabassament destructiu que ja s'ha fet i encara tindrà noves fites espoliadores sobre una via històrica, Sant Vicent de les afores, i les arquitectures industrials i militars d'elevat interés que a ella recauen; la incultura urbanística i mediocritat del model urbà substitutiu; l'adotzenament viari dels nous traçats i dels espais verds marginals... Em tem que al debat, resultarà inevitable.