Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• El Presupuesto de 2016 sale del Congreso tras 585 votaciones sin incluir ninguna enmienda de la oposición
• Fomento certifica que la vivienda sube por vez primera desde 2008
• La banca amplía en 3.000 viviendas la aportación al fondo social

VALENCIA. "Socialisme és llibertat. Aquest missatge, que identificava el projecte polític del PSOE allà pels anys de la transició a la democràcia en Espanya, sintetitzava tot el millor de la tradició il·lustrada, a la vegada igualitària i liberal -en el sentit original de la paraula-. Recollia igualment els referents ideològics propis de la cultura socialista europea, la de la Segona Internacional a Europa, la del socialisme guesdista francès, la de la socialdemocràcia alemanya, la del socialisme nòrdic.... Referents que sumaven, de forma inseparable, els conceptes de llibertat i igualtat. Referents centrats fonamentalment en la lluita contra les injustícies i les desigualtats socials, i a favor dels interessos socioeconòmics i culturals de les classes treballadores; amb l'Estat -l'Estat social, l'economia social de mercat- com instrument fonamental de reformes, legislació, reordenació i redistribució econòmica i social. 

Avui, la tan reiterada "crisi de la socialdemocràcia" en el context de la també reiterada "crisi econòmica" -en el cas concret espanyol, la crisi del PSOE després les eleccions- ha convertit en lloc comú afirmar que aquests referents bàsics de la cultura socialdemòcrata estan esgotats. Un esgotament incrementat pels innegables canvis en la sociologia electoral. També, per la necessitat de construir i estructurar nous blocs socials, noves coalicions electorals des de l'esquerra. Unes coalicions que necessàriament han d'incorporar els nous sectors i moviments socials emergents; i també, desenvolupar valors culturals progressistes, tant de vells com de nous.

I en aquest sentit, precisament en aquests moments -el moment de "les dures", quan tothom critica la política socialista i no de les "madures", quan tothom s'apunta- pot resultar-ne rellevant recordar que aquest "nou" projecte polític, electoral, i aquests valors culturals de l'esquerra socialista, no parteixen del no res. Compta amb múltiples experiències passades i actuals, a Espanya i a altres països europeus, de les quals aprendre, rectificar errors, i agafar allò que resulta positiu. Potser simplement cal mirar sense papanatisme post-modern, allunyat dels problemes quotidians de la gent, de les majories socials. Mirar -això sí, amb una nova, oberta i atenta mirada- dintre la pròpia cultura política i dintre la pròpia genealogia, els propis referents ideològics i organitzatius, no sols a Espanya, sinó també a altres països europeus.

És a dir, desenvolupar a la pràctica, i amb les noves característiques de la societat del segle XXI, un model polític i d'organització derivat, en la pròpia cultura política socialista, d'aquell "socialisme és llibertat"; cada vegada menys practicat, i més pervertit, en la vida política. El model polític socialista, socialdemòcrata, ha estat històricament un model allunyat tant del partits de dreta, estructurats en élites, com dels partits de l'esquerra comunista, basats en la concepció leninista d'avantguarda -és a dir, en un altre tipus d'élite-. Pel contrari, ha estat un model basat -sense entrar ara en qüestions socials- en promoure la participació política de les majories socials i en l'aprofundiment de la democràcia. En més democràcia -és a dir, en més llibertat-, tant organitzativament com social i políticament.

I pel contrari, el PSOE no ha actuat democràticament, donant explicacions serioses sobre la gestió de la crisi a la ciutadania, i no ha desenvolupat una anàlisi d'esquerra de la mateixa. Una anàlisi com el que ha fet, per exemple, Michel Rocard, exprimer ministre socialista, en un article publicat a la primera plana de Le Monde el passat 3 de gener, titulat "Per què cal que els Estats paguen sis-centes vegades més que els bancs?", on mostra el gran negoci que la crisi presenta per a la gran banca, fent seva l'afirmació de Roosevelt de què "estar dominat pels diners organitzats es tan perillós com per el crim organitzat". Potser cal també mirar les anàlisis i les respostes que estan construint ara mateix -a Europa i fora d'Europa- altres persones i projectes des de l'esquerra socialista.

Això vol dir al menys, incorporar mesures que demostren, organitzativament, que socialisme és democràcia, és llibertat: fer creïbles les paraules de democràcia interna fent-la real, amb limitació temporal dels càrrecs, amb responsabilitat i control per la gestió pública i per les campanyes electorals, amb les consegüents dimissions si aquesta gestió és incorrecta o fracassa. Amb primàries i candidatures obertes a la militància, als simpatitzants i a la ciutadania, compromeses amb programes concrets -no amb paraules grandiloqüents- dels quals donar compte i/o dimitir amb absoluta normalitat.

I això també vol dir al menys, políticament, qüestions tan bàsiques per a la democràcia -per a la llibertat- com la reforma del sistema electoral -un tema sobre el que el PSOE devia haver legislat fa molt de temps i que, dissortadament, no ha estat gens interessat en fer-ho-, proporcionalitat, llistes obertes, per a poder no votar candidats que no volem. El desenvolupament de la "democràcia participativa" com està ja començant a França i altres països. Igualment, la absolutament necessària e imprescindible llei de transparència informativa i d'accés a la informació pública: una qüestió bàsica de democràcia, de llibertat i de dret a la informació dels ciutadans -ja sabem que la informació és poder-. Una llei existent a tota Europa, i que ací, vergonyosament, sols al final de la legislatura socialista s'havia portat al Parlament, per a no poder aplicar-se.

Això vol dir, igualment, proximitat i receptivitat de demandes i preocupacions dels ciutadans representats per part dels seus representats polítics -diputats, regidors, etc-. El manteniment d'un interès i diàleg continu amb els electors, no restringit a les campanyes electorals -avui amb les xarxes socials és enormement fàcil-. També, la pràctica d'un comportament ètic i moral i una forma de vida que no transforme aquests representats en éssers "superiors", privilegiats i distants de la gent normal i corrent, que es com els veu -ara per ara- la majoria de la gent.

Potser cal aprofundir, simplement, en la democràcia i en les llibertats. Construir -no sols parlar- més democràcia i més llibertat, dintre i fora del partit. Desenvolupar i visibilitzar altres referents ideològics, altres actituds en el dia a dia, perquè avui és evident -com deia un llibre del professor Göran Therborn- que la ideologia dominant és la ideologia de la classe dominant en gran part dels polítics. Potser caldria també arraconar una certa incomoditat postmoderna, per a resignificar avui la paraula "classe".

En definitiva, l'aprofundiment polític de la democràcia com una via per avançar en aquella simbiosi ideològica entre llibertat i igualtat. Una simbiosi que, dintre la cultura socialista, ja estava inventada. Així la definia una socialista valenciana, Maria Cambrils: "El socialisme, lògic sempre, liberal sempre, emancipador de tots els oprimits, lliure de prejudicis religiosos, amant de la verdadera moral basada en la ciència, ha ser la nostra norma de conducta".

Potser els intents actuals de redefinició de la socialdemocràcia, i els nous projectes organitzatius, polítics i electorals, podien mirar les anàlisis i propostes existents actualment dintre la cultura socialista europea. I també un poc -sols un poc-, conèixer i estudiar la pròpia cultura socialista, per a construir un nou "socialisme és llibertat" per al segle XXI, que recupere l'esperança de que és possible altra manera de fer i d'estar en la política".
________________________________________________________________
(*) Ana Aguado es catedràtica d'Història Contemporània. Universitat de València
________________________________________

ARTÍCULOS PUBLICADOS:

- Más allá de los intereses orgánicos (por Mercedes Cabrera)

- PSOE-PSPV 2012: ¿Un congreso más o la madre de todos los congresos? (por Manuel López Estornell)

- No és un problema de noms (por Joan del Alcázar)