Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• Heródoto, el clásico que nos enseñó a entender al otro
• Nolan, interesado en un remake ‘humano' de Akira
• Las óperas de Palermo y Montecarlo se suman al festival del Mediterráneo

No havia d'haver posat els estors. Unes cortines sempre vénen millor a una zona de pas, perquè al remat els estors es passen tot el temps apujats perquè no deixes d'entrar i d'eixir de la terrassa. I en estiu encara més. Merda. Si li dic ara que vull canviar-los per unes cortines me'ls tirarà al cap. Millor m'espere a setembre.

Què ha dit ara? Amollaré una resposta comodí: "Sí, jo també".

Mira que Dolors m'ho va dir més de mil voltes: "No poses estors", "No poses estors", "No poses estors"... De vegades em fa la impressió que li faig la contra només només perquè sí. No sé quina merda d'article vaig llegir la setmana passada que parlava de la necessitat de determinades persones de refermar-se davant els amics encara que en el fons sabien que estaven prenent decisions errònies. Vull pensar que no sóc una d'eixes persones.

De tant en tant he d'encoratjar-lo: "Molt bé, sí... Sí".

Dolors posà cortines noves l'estiu passat. Li vaig dir que m'encantava el color, però tampoc no era cert del tot. Ara bé, les canviava pels meus estors sense pensar-m'ho, encara que eixe verd no li va res a la resta de la casa. També li canviava el marit. Uns dies al menys. Les cames del Pep sempre m'han agradat més que les del meu.

És moment de bufar una miqueta.

No sé molt bé com he començat les vacances. Els xiquets em tracten com una estranya i estan llejos i este cada dia està més gros. Ai, he de ser l'única mare del món que troba els seus fills llejos, però és que és així. El major és igual que son pare i el menut... Em fa por tindre determinats pensaments. Imagine que és perquè estan en una edat difícil i que prompte els tornaré a reconéixer.

Toca rebufar.

Em mire les cames i em passa el mateix que amb els xics: no les reconec com a pròpies. Estan abonyegades per la cel·lulitis i tenen un color estrany. No sé en quin moment d'optimisme negligent em vaig comprar aquell vestit blanc pensant que en estiu tot seria d'una altra forma i que tornaria a tindre les cames que tenia quan era jove. "Potser un altre model una miqueta més llarg" suggerí la dependenta incapaç de dissimular certa condescendència. En aquell moment li haguera obert el cap amb una perxa. Em vaig emportar el vestit per orgull. I encara continua a la bossa.

Redéu, quines cames... tenen la consistència d'un flam.

Odie el nous estors. De vesprada, quan gira el vent, només puc escoltar el pem, pem, pem de la merda de l'estor apujat pegant contra el marc la finestra. Qualsevol dia, en un atac de ràbia, els trencaré i diré que ha estat culpa del vent.

Sembla que està a punt d'acabar. Em preguntarà si m'ha agradat, si he gaudit. Diré que sí. I després canviaré els estors.