Comparte esta noticia

• Tweet
• meneame

Otras noticias

• De economía y política
• El silencio educativo
• Asante Sana!

SITGES. Es podria fer una llarga llista d'empreses conegudes que van desaparèixer perquè, tot i ser viables moltes, els seus propietaris i gestors es van negar a reconèixer que, per errors propis la majoria de vegades i també per circumstàncies externes no sempre fàcils de preveure i d'assumir, estaven abocats a presentar suspensió de pagaments, l'actual concurs de creditors.

En el nostre entorn, es tracta sobretot de pimes familiars, els titulars de les quals no estaven disposats a passar la, segons ells, vergonya pública de portar els llibres al Jutjat. El resultat fou sovint dramàtic: empresa intervinguda, fallida i liquidació, patrimonis personals desfets i relacions familiars destrossades. I tot això quan, en la majoria de casos, es podria haver estalviat la visita oficial i, acceptant la realitat i donant la cara davant dels creditors, haver reestructurat els deutes: una suspensió de pagaments oficiosa. Tothom hauria eixit guanyant.

En l'àmbit macro, s'assisteix a un espectacle similar. Els nivells d'endeutament, públic i privat, de l'economia espanyola avui són insostenibles de cara al futur i impedeixen superar la crisi. Es fa imprescindible reestructurar deutes, el màxim de deutes públics i privats, per tal de rebaixar significativament l'alt endeutament i recuperar viabilitat.

Reestructurar el deute vol dir aconseguir simultàniament tres grans objectius, els mateixos que configuren un bon conveni per gestionar i superar una situació concursal empresarial. En primer lloc, cal reduir el màxim possible el valor del deute existent; mal que els sàpiga, els creditors han d'acceptar quitances; l'alternativa pot ser molt pitjor: perdre tot el crèdit. En segon lloc, cal rebaixar el servei del deute: s'han de deixar de pagar interessos pel deute existent o, almenys, disminuir-los de forma dràstica. I, en tercer lloc, cal minimitzar tant com es puga el risc de retorn del deute reestructurat i del nou deute necessari per seguir endavant; és a dir, s'ha de canviar i allargar el període d'amortització, definint anualitats raonables, i, en els casos pertinents, excloure el deute de la negociació en mercats organitzats.

Reestructurar deutes no és fàcil ni agradable d'assumir, en especial per als creditors. Però les conseqüències de no fer-ho poden ser nefastes. Fins ara, s'ha intentat substituir deute per més deute, ampliant-lo com si fos un xiclet il·limitat. Això s'ha fet i s'està fent, per exemple, amb els ajuntaments i amb les comunitats autònomes i no cal esperar grans efectes benèfics, més enllà de l'alleujament temporal d'algunes grans empreses i dels bancs beneficiats. Així com la crisi ha demostrat, si encara calia, que tot pot empitjorar, ja no hi ha dubte de que tothom, públic i privat, té un límit de crèdit. Quan s'hi està a la vora, passa el que diu el senyor Montoro que no ha passat: els mercats es tanquen. I comença un altre capítol de la història.

L'economista novaiorquesa d'origen cubà Carmen M. Reinhart (Maryland University), d'extensa i brillant trajectòria acadèmica i investigadora, va posar sobre la taula la problemàtica de la reestructuració del deute espanyol, en el marc de les recents jornades anuals del Cercle d'Economia a Sitges, val a dir que sense gaire entusiasme del públic assistent.

Reinhart és coautora de llibre "This time is different. Eight Centuries of Financial Folly" (Princeton University Press, 2010) i va presentar, també com a coautora, una ponència sobre una dècada de deute. S'hi analitza la relació entre creixement i deute públic i privat, recopilant dades de 40 països al llarg de 200 anys, amb més de 3.700 observacions anuals i referides a un ampli ventall de sistemes polítics, institucions, sistemes i acords de tipus de canvi i circumstàncies històriques. La conclusió en relació a l'economia espanyola és clara i rotunda: s'ha superat el límit d'endeutament, s'ha ajornat i endarrerit la reestructuració del deute i cal esperar un procés llarg i dolorós.

Però sempre es poden considerar alternatives. Els autors de la ponència presenten el que consideren una forma més subtil de reestructuració del deute: l'anomenada "repressió financera". Es tracta d'establir un marc regulatori en el que, en síntesi, s'imposa el control de tipus d'interès, amb un marge de variació per al mercat i fixes per a tot el deute públic; la definició pel govern de coeficients d'inversió obligatòria en deute públic i privat per a tota mena d'inversors institucionals i, en general, la restricció per al lliure moviment dels capitals. És a dir, el retorn al passat: a l'autarquia i a l'intervencionisme del període 1940 - finals dels 70 en el nostre cas. Amb llibertats formals, ara.

En efecte, la "repressió financera" ha funcionat en sistemes democràtics amb economies de mercat. Els autors ofereixen dades sobre la liquidació del deute a Itàlia, el Regne Unit i els Estats Units en la dècada 1945-1955, mitjançant la "repressió financera". Amb el deute extern en fallida durant els anys 1940 a 1946, Itàlia va baixar la relació deute públic/PIB del 79'2% al 38'1%; en el mateix període, el Regne Unit ho va fer del 315'6% al 138'2%. En els dos casos, a més, es calcula que el cost de la "repressió financera", en termes de PIB, fou inferior a la inflació i aquesta va arribar, com a molt, al 10%.

Doncs bé, aquest és el dilema: reestructurar de forma discreta, ràpida, generalitzada i eficient o bé esperar l'arribada de la repressió. Si no ho fan abans els famosos "homens de negre" i tallen d'arrel la discussió i el problema. En definitiva: reestructurar de grat o per força, de dins o de fora.
_______________________________________________

(*) Ernest Sena, economista